Un record del mes de març

El gir inesperat de la Covid-19

Després de cinc anys estudiant antropologia a Barcelona, vaig tenir l’oportunitat de poder venir a Colòmbia amb IAP, per a conèixer, aprendre i entendre sobre les diferents històries i formes de vida de persones que han dedicat la seva vida a la defensa dels drets humans. En els anys de vida acadèmica vaig llegir molt sobre l’exotisme de les diferents cultures i societats, llocs que mai vaig pensar que tindria l’oportunitat de conèixer tan de prop. Després de gairebé un any amb IAP, puc assegurar que ha estat una de les millors decisions de la meva vida, que m’han fet deixar de costat els llibres i comprendre i viure la realitat, que per a bé o per a mal, mai deixarà de ser des d’una òptica antropològica. I és que, com bé va dir Ruth Benedict: “El propòsit de l’antropologia és fer del món un lloc segur per a les diferències humanes”.

Ara comprenc l’entusiasme i la motivació de les meves companyes en aquesta forma de vida que és IAP, i crec que sabria dir quin va ser aquest “acompanyament que et marca”, del qual moltes parlaven al començament. Per a mi va ser fa quatre mesos, quan acompanyem a Edilberto Daza de la Fundació DHOC a Los Pozos (Caquetá). Allà vam seguir de prop els assentaments del voltant de 3.000 pagesos i pageses que havien estat protagonistes del desplaçament forçat de les àrees protegides de Parcs Nacionals Naturals (PNN).

 

 

El 4 de març vam arribar a San Vicente del Caguán, després d’un llarg viatge des de Barrancabermeja. Un cop allà, les pintades ens van deixar entreveure que els pous de petroli són un assumpte pendent a la regió. D’allà vam anar a Los Pozos, on dormiríem la resta de l’acompanyament i des d’on  feia més de 15 dies es mobilitzaven els i les habitants dels PNN Tinigua i Picachos que, després d’una arremesa militar en el Tapir setmanes abans, buscaven una solució per a aquest llarg conflicte socioecològic. Allà, vam estar compartint amb els/les habitants del Tapir, que ens van explicar les històries del territori i com era viure en i amb l’Amazònia, envoltats de selva o l’anomenada manigua, cascades i animals salvatges. També ens van parlar sobre l’ Operació Artemisa [1], que buscava cuidar la biodiversitat, perè que va acabar expulsant a la força a la pagesia que vivia allà i on ara hi ha grans multinacionals. Sota unes polítiques de desenvolupament que s’han oblidat completament dels qui viuen en el territori, i, per tant, dels “beneficiaris del projecte” [2].

Entre el 7 i el 8 de març, en San Juan de Lozada, organitzacions socials, indígenes i pageses es van reunir per a buscar una solució per a aconseguir poder viure dignament en el territori i convocar la taula de diàleg en San Juan de Lozada, on estaven els assentaments i el conflicte, i no en la Macarena. Van ser dies complets de reunions i reunions, on vam comprendre de veritat el que és la participació comunitària. Des que començava el dia fins que s’amagava el sol s’ajuntaven a debatre en assemblea, perquè els i les pageses esperaven en San Juan de Lozada una resposta del Govern; si no elles mateixes serien les que donarien la resposta.

 

 

Finalment, el 9 de març, ja ben entrada la tarda, algunes institucions van arribar i es va plantejar una nova taula per a una altra data. En un any marcat de mobilitzacions com ho va ser 2019, per a aquest 2020 es preveien grans manifestacions. El conflicte socioeconòmic de parcs era una de les raons per a sortir als carrers, com van dir en una d’aquestes reunions: “Plantegem construir un esdeveniment nacional per a tractar un tema regional”. Pageses i indígenes exigien en aquestes mobilitzacions el respecte com a subjectes de drets en aquests territoris, sempre marcats per la violència. Però el mes de març va arribar la Covid-19 a Colòmbia i els diàlegs, que milers de pageses i indígenes esperaven, van quedar paralitzats.

Després de baixar de l’avioneta i muntar-nos en un taxi de Villavicencio, vam començar  a escoltar els primers rumors sobre la Covid-19: un infectat a Villavicencio, alguns casos a Bogotà, milers de casos a Europa… En arribar a Bogotà el rumor es feia major i a Barrancabermeja es va convertir en realitat. Tres mesos després, la pandèmia mundial ens ha deixat en confinament i, potser sense saber-ho, aquest hagi estat el nostre últim acompanyament. Malgrat això, el que vaig aprendre d’aquest acompanyament és que la resiliència d’aquests pagesos i pageses és més forta que qualsevol llei, i que l’anomenat “desenvolupament” moltes vegades deixa entreveure les vulneracions dels drets humans a les mateixes poblacions que viuen allà, ja que no se li dóna prioritat a la gent del territori [3]. En aquest cas, pageses i indígenes que lluiten pels seus drets, per una vida digna i per la terra. Com deia Margaret Mead: “Mai dubtis que un petit grup de ciutadans reflexius i compromesos pugui canviar el món. De fet, és l’única cosa que alguna vegada ho ha canviat”.

 

 

1. L’Operació Artemisa succeeix en 2019 i té com a objectiu detenir la desforestació dels PNN, per a aconseguir una política integral i sostenible de preservació de la biodiversitat.

2. Beneficiaris del project: terme utilizat por Cernea, Michael M, en El conocimiento de las Ciencias Sociales y las políticas y los proyectos de desarrollo. Poner primero a la gente. Fondo de Cultura Económica. México [1985] (1996), pp. 26-66.

3. KOTTAK, Conrad P., Cuando no se da prioridad a la gente. Algunas lecciones sociológicas de proyectos terminados. IN: Michael M. CERNEA (Ed.), Poner primero a la gente. Fondo de Cultura Económica. México [1985] (1996), pp. 493-53.


Compartir: