Ser líder social a Colòmbia: resistir davant les amenaces

Entre 300 i 400 líders i lideresses socials han estat assassinats en dos anys

Publicat originalment en El Salto el 19-11-2018

Optimisme, pragmatisme, determinació. Característiques que se assumeixen indispensables per exercir la que, vistes les xifres, pot ser que avui sigui una de les activitats més perilloses del món. Encara sense unes dades assumides per totes les organitzacions que treballen per eliminar aquesta xacra (la invisibilització i la impunitat en la qual es comentin els crims és part d’aquest risc), parlar d’entre 300 i 400 líders i lideresses socials assassinats a Colòmbia és, en qualsevol cas, un nombre inassumible per a un país que es diu, o es vol dir, en postconflicte. Dos anys des de la signatura dels Acords de Paz, en els quals cada dos dies un home o una dona ha mort per intentar millorar algun aspecte de la seva vida, per reclamar un dret que l’Estat no ha estat capaç de garantir. I així es mostraven Juan Carlos Quintero i Oneida Giraldo al seu pas per Barcelona, enmig de la visita europea en la qual estan immersos intentant traslladar-nos part d’aquesta realitat tan crua en la qual exerceixen la seva labor.

“El procés de pau no ha fracassat, però afronta importants dificultats”

Optimisme. Mostrar confiança de cara al futur, encara sent conscients de la duresa del present. Juan Carlos Quintero, un dels fundadors de ASCAMCAT, l’Associació Camperola del Catatumbo —una de les regions més copejades per la violència post acord— incideix que ja sabien “que el que es va signar era un sol un punt de partida. Tancar una etapa que va deixar més de vuit milions de víctimes, en la qual cap de les parts es va aconseguir imposar militarment, per començar a parlar de com solucionar els veritables conflictes socials i el problema de la tinença de la terra, que són els que generen les guerres. L’Estat ha d’arribar als territoris, no amb militars sinó amb infraestructures i inversió”.

Segons l’institut KROC, responsable de monitorar el compliment dels pactes a l’Havana, només el 2% del punt 1 dels Acords, el que implica la Reforma Rural Integral, s’ha completat, i el 95% no ha avançat en absolut o té avanços mínims.

Oneida Giraldo treballa en l’enfortiment de la societat civil i moviments socials a través de l’organització Alterpaz. Malgrat mostrar la “extrema preocupació” que sent per la persecució a la protesta i l’oposició —el moviment social i polític d’esquerra Marxa Patriòtica té a 389 integrants amb mesures cautelars, ja que 170 dels seus membres han estat assassinats des de la seva creació en 2005—, vol posar l’accent en alguns dels aspectes positius. Entre ells, destaca les experiències d’apoderament col·lectiu com el qual han dut a terme les dones, els joves i el sector estudiantil —“feia temps que no es veien vagues tan grans en educació; va parar l’alumnat, el professorat, les universitats, el batxillerat, tots i totes”— o la comunitat LGBTI: “És un escenari súper important en marxa, no només quant a reivindicació d’identitat sinó com a classe política”.

El context llatinoamericà

Pragmatisme. Saber molt bé quin és la conjuntura política en la qual es mouen. De nou tons foscos, encara que amb alguns clars. Tots dos mostren la seva intranquil·litat davant el nou Govern d’Iván Duque —“a Colòmbia diem que ens governa una titella, el titellaire de la qual es diu Álvaro Uribe Vélez”— i davant els sectors que segueixen amb el seu “mesquí propòsit d’assaborir la reconciliació del poble colombià. Estan deixant el procés sense finançament, la qual cosa és una altra forma de destrossar-lo”, comenta Quintero, la qual cosa corrobora Giraldo. “El govern es va posicionar, i ha augmentat espectacularment la despesa militar, armes llargues, avions, com si seguíssim en guerra, com si no hi hagués hagut procés de pau. Mentre, l’educació pública està desfinançada”. Per a ella, la voluntat de diàleg del Govern és “nul·la; ajornen constantment les taules de concertació, els espais que havíem guanyat mitjançant la mobilització, canvien als funcionaris per uns altres que estan en la seva lògica”. Tot això ho emmarquen en el “gir cap a la ultradreta” que va estenent-se pel continent, especialment després de la victòria de Bolsonaro a Brasil.

Al seu torn, valoren les oportunitats que s’obren en aquest nou escenari: “La Colòmbia Humana —el moviment ampli progressista que va arribar a la segona volta de les presidencials al juny— no hagués estat possible sense el procés de pau, amb l’aparell militar de les FARC en funcionament. Avui hi ha una bancada àmplia per la pau, amb congressistes de les diferents de forces democràtiques, la qual cosa abans era impensable. En les últimes eleccions van votar més de tres milions de persones per primera vegada, que abans no s’havien sentit representades. El camp va sortir a les urnes com mai ho havia fet. A l’agost va haver-hi una consulta anticorrupció que va treure més d’11 milions de vots, a tan sols 200.000 dels necessaris per haver estat considerada vinculant. No hem de conformarmos amb això, però és un escenari inèdit”, analitza Quintero.

Sobre aquesta Europa a la qual han vingut teixint aliances de solidaritat internacional, Giraldo destaca el seu “important paper en el procés de diàleg”, i la necessitat que la societat civil prengui consciència i pressioni perquè els seus governants assumeixin les seves responsabilitats. “Hi ha algunes persones molt conscienciades sobre la realitat colombiana; activistes i gent de la cooperació, però hi ha molta una altra gent que els van dir que a Colòmbia ja s’havia signat l’acord, que ja hi havia pau, i desconeixen la nostra situació.

La Unió Europea ha destinat i segueix destinant una important quantitat de recursos pel que criden el postconflicte, però, per exemple, dels 14.000 excombatents que van deixar les armes, solament 80 tenen projectes productius finançats pel Govern colombià. Cal mirar molt bé a on va aquests diners, cal fer-li veeduría i vigilància perquè realment compleixi la seva funció”.

“La nostra decisió: preservar la vida”

Determinació. La que mostra Oneida en parlar de com, malgrat haver estat copejats i copejades —“els assassinats i persecució a les dones capdavanteres també han augmentat”—, Marxa Patriòtica es rectifica en el seu paper de treballar com a impulsors de la construcció de pau i de la implementació dels acords. “Seguirem fent pedagogia de pau, treballant amb els sectors marginats i populars, amb els camperols i camperoles, els indígenes, els afrodescendients. Des de Alterpaz continuarem aportant als lideratges comunitaris, als processos de dones, afavorint la reconciliació nacional i treballant en projectes productius al costat de les organitzacions de base”.

La que mostra Juan Carlos treballant en el terreny, enmig de les amenaces i la violència, veient caure als seus companys —ASCAMCAT ha sofert aquest any l’assassinat de cinc dels seus líders— i encara així, reclamant, denunciant la situació al Catatumbo. “La militarització té a veure amb els recursos. Duque ha enviat a la regió un peu de força de 5.000 efectius de la Força de Desplegament Ràpid, que les organitzacions socials sabem que van a portar un augment de les violacions dels drets humans i el dret internacional humanitari. Suposadament hi ha una guerra contra el narcotràfic i els grups armats il·legals, però l’exèrcit realment està per consolidar els projectes extractius estrangers”. Aquesta regió de Colòmbia fronterera amb Veneçuela també suporta els embats de la confrontació armada entre les guerrilles encara actives de l’ELN i l’EPL, que es disputen territoris que abans controlaven les FARC, i l’actuació dels grups paramilitars d’extrema dreta lligats al narcotràfic.

En el Catatumbo, i a Colòmbia, després de molts anys de massacres, desaparicions, desplaçaments i terror han après a les dolentes que la unió fa la força. Per això els líders i lideresses socials saben que no els queda una altra opció que seguir organitzant-se. Mantenir-se units per no deixar-se doblegar. “Sabem que ve un camí de resistència molt forta. Al cap i a la fi, aquest és el paper i l’haver de que sempre hem complert. De moment, la nostra decisió és preservar la vida. Mentre hi hagi vida, les aigües acabaran tornant al seu llit. Quan ells es fan forts en el poder, ens toca això, resistir”.


Compartir: