Quinze viatges a la Colòmbia rural

Un any aprenent molt més que acompanyament internacional

Quinze acompanyaments. Quinze motxilles. Quinze rentadores. Quinze (mil) picades de mosquit. Quinze (milions) plats d’arròs… Quinze experiències que han fet d’aquest any un apassionat i desafiador camí de creixement.

L’any va començar amb un acompanyament que estic segura ens ha marcat a totes i cadascuna de les companyes que hem format part de l’equip durant aquest any. El Refugi Humanitari de Saphadana, una comunitat que va ser desplaçada a causa de la falta de mediació de l’Estat en un conflicte territorial entre la comunitat pagesa i la indígena. Van ser més de tres setmanes juntament amb una companya que molt aviat es va convertir en amiga, compartint banys en el riu Caño Tomás, dormides sota les tempestes catatumberas i algun que un altre incident amb porcs i colobres. Amb ‘tinto’ en mà, vaig compartir molts moments amb pageses i pagesos que a poc a poc m’explicaven vivències que em posaven la pell de gallina sobre l’arremesa paramilitar de finals dels anys 90 al Catatumbo. No obstant això, totes elles acabaven amb aprenentatges de resiliència i esperit de lluita. Aquesta primera experiència va ser la porta d’entrada a una Colòmbia totalment desconeguda que em va portar a plantejar-me que implicava realment ser acompanyant internacional o que privilegis tenia per ser ‘gringa’ (entre moltes, moltes, moltes altres coses).

De la mateixa manera he passat llargues temporades als preciosos ‘Llanos’ de Colòmbia, juntament amb la Fundació pels Drets Humans en el Centre i Orient de Colòmbia (DHOC). Entre ‘joropo’ i ‘joropo’ vaig tenir l’oportunitat d’aprendre sobre processos de cerca de persones desaparegudes o donades per desaparegudes, l’enfortiment de comitès locals de drets humans, o quins reptes està afrontant la substitució de cultius d’ús il·lícit a la regió. Vaig poder compartir molts moments amb Edilberto Daza, amic i company d’IAP, qui després de la seva estada a Catalunya continua treballant, i no sense moltes dificultats, en la seva labor com a defensor de drets humans. Li estic molt agraïda pel seu gran acolliment i afecte aquesta vegada en les seves benvolgudíssimes terres llaneres.

Gràcies a l’Associació Nacional de Zones de Reserva Campesina (ANZORC) també vaig conèixer el Sud de Còrdova, una regió geogràficament molt diferent a les que havia estat però on la brutalitat del conflicte armat i l’abandonament es feien presents una vegada més. Tal com em comptava Carlos, “la regió del Sud de Còrdova ha estat molt copejada pel conflicte. Aquí havia de tot: guerrilles, paramilitars, cartells… Amb el procés de pau hem gaudit de quatre o cinc anys de tranquil·litat, però ara estan entrant nous actors a la regió”. L’organització de base que va preparar l’assemblea de ANZORC va tenir també la seva assemblea ordinària, ajuntant a més de quatre centenars de pagesos. Una mostra clara de la capacitat organitzativa i voluntat de canvi que té aquesta regió tan diversa, on conviuen pagesas, indígenes i afrodescendients.

He après infinites coses en aquesta experiència, tant en el personal com en el professional. Però de les coses que considero més valuoses és haver après a viure, treballar i pensar en col·lectiu. En terreny les pageses i pagesos molt sovint ens identifiquen pel “chaleco”, per la qual cosa és molt comú escoltar comentaris com “quina alegria trobar-nos!, ens vam conèixer al Putumayo!”, o “se’n recorda de l’assemblea a Chaparral?”. Jo mai he estat en aquests llocs, sinó altres companyes o companys que van calçar les pantaneres amb la mateixa energia i filosofia que jo. Que et confonguin contínuament amb altres companyes al principi em podia incomodar, però al final és una alegria i satisfacció saber que ha hagut tants iaperas i iaperos (i totes les que vindran) que han aportat tantes experiències en una mateixa direcció.

Gràcies a l’equip d’IAP, al equip barranqueño, a les organitzacions socials amb els seus líders i lideresses i a totes aquelles persones que he trobat en el camí. Gràcies també a la meva família per la seva paciència, compressió i afecte.

Jo torno a casa, però la lluita col·lectiva segueix des de qualsevol part del món. Avui dia van gairebé 400 líders i lideresses assassinades des de la signatura dels acords de pau de l’Havana, sis només en la primera setmana de 2019. El treball d’IAP per la defensa dels Drets Humans continua, adaptant-se al nou i descoratjador escenari que no ens descoratja, sinó que ens motiva a reinventar-nos i continuar treballant perquè la tan anhelada pau de Colòmbia no continuï costant la vida.

IAP en el Festival per la Cultura Pagesa del Magdalena Medio


Compartir: