De izquierda a derecha, Guillem, Natalia y Gerard

Primers passos a Colòmbia, amb vista a un any d’acompanyament

Guillem Rodríguez i Gerard Paituví es van unir al novembre al grup d'acompanyants de IAP Colòmbia

En el nostre primer dia junts a Colòmbia vàrem aconseguir fer els tràmits burocràtics – sol·licitud de la cèdula d’estrangeria i registre al Consolat General de l’Estat espanyol – en només dues o tres hores, la qual cosa ens va permetre gaudir d’una estona de temps lliure per a passejar una mica el centre de Bogotà. En concret a la “Plaza de los periodistas” i al “Chorro de Quevedo” (en temps de dominació colonial, plaça central de la ciutat). Vam esmorzar a prop, a un local visitat habitualment per les organitzacions i associacions pageses i de drets humans del país.

Després de 9 hores de viatge amb autobús (més còmode i espaiós que molts avions econòmics que recorren Europa) arribem a la que s’està convertint en la nostra ciutat. Arribem a la casa que serà, i de fet ja ho és, la nostra llar per almenys un any, i ràpidament vaig començar a entendre tots els comentaris dels bogotans sobre aquesta ciutat. Eren les 2 de la matinada i es podia sentir la humitat d’un migdia estiuenc a Barcelona, i la calor que feia a aquestes hores ja va aconseguir que la meva samarreta s’enganxés al meu cos, com una segona pell, a causa de la suor. En aquests primers dies, també vam poder observar altres diferències de Barranca respecte de la capital: una ciutat més petita, menys caòtica i menys alienada per les rutines i quotidianitats necessàries per a aconseguir el lloc de treball o d’estudis. A penes es distingeixen “barranqueñas” durant la gran part del dia, i és que des de les 11 hores fins a les 16 o 17 hores es refugien de l’abrasadora calor que el sol irradia, fins i tot en els dies nuvolosos. Així és com els ventiladors s’han convertit en els nostres grans escuders, situats estratègicament per totes les habitacions de la casa, i sense els quals seria pràcticament impossible dormir. Amb tot, sorprèn veure com les “barranqueñas” igualment vesteixen pantalons llargs i, fins i tot a vegades, també una jaqueta o “buzo” (dessuadora o jersei).

D’altra banda, passejant pel barri i la ciutat un se sent més observat, probablement a causa la nostra forma de parlar i de vestir, diferent de la local, entre altres possibles motius. D’igual manera ocorre a les zones més comercials o d’oci de la ciutat, en les quals pots sentir-te fins i tot controlat.

La nostra primera entrada va ser una experiència inoblidable. A banda de ser el nostre primer acompanyament, vam tenir l’oportunitat d’accedir a un dels territoris més castigats del país, tant històricament com en l’actualitat. I això, de la mà d’una organització pagesa amb una àmplia trajectòria i reconeixement a escala nacional i internacional com és ASCAMCAT. Acompanyem durant tres dies a dos líders socials que tenen amb una capacitat dialèctica i de lideratge comunitari com a de molts polítics “professionals”, demostrant que sovint la voluntat de treballar desinteressadament – en el sentit econòmic – per la comunitat de la regió és molt més important que els coneixements acadèmics o teòrics.

Durant aquest primer acompanyament, visitem la regió del Alto Catatumbo, una zona on els paisatges et deixen embadalit. Per a moure’s d’un municipi a un altre cal fer llargs recorreguts per viaranys que passen per les muntanyes, la qual cosa ens va oferir unes vistes espectaculars on tot al nostre voltant era pur verd. En contrast amb la majestuositat de la naturalesa allà present, els viaranys disten molt de ser perfectes i fins i tot el nostre carro es va quedar clavat en el fang. L’estat dels viaranys i les condicions de les carreteres ens van sorprendre. Demostren de manera evident la gran diferència que hi ha entre el camp i la ciutat a Colòmbia, i és que en aquestes regions on algunes comunitats no tenen garantit l’accés continu/fiable a àigua i electricitat.

Ens va venir a la memòria els primers dies a Bogotà. La capital es presenta com una ciutat moderna i bulliciosa. Molta gent d’allà ni tan sols sap el que està ocorrent a Catatumbo i molt menys són conscients de les condicions de vida de la seva gent. Això no és més que una altra prova de la desconnexió que hi ha entre les dues Colòmbies, i és que l’Estat ha donat l’esquena a les regions pageses, intensificant fins i tot més una bretxa ja de per si mateix prou gran.

Ara que ja portem uns quants acompanyaments a la nostra esquena, un ja està més acostumat a les dinàmiques del país, on tot succeeix molt ràpid i sempre cal estar llest per a sortir. Personalment crec que estar acompanyant a les organitzacions també ajuda molt a entendre el seu treball i veure com fan la seva lluita. Així i tot, estar allà amb ells fa pensar, ¿en quin moment la nostra presència ja no serà necessària com a eina d’autoprotecció, i el nostre «privilegi» en qualitat d’internacionals ja serà necessari?. És a dir, el dia que es respecti la vida de tots i totes per igual.


Compartir: