Memoria del conflicto armado colombiano

“Només sabem que se’n va anar”

Una gira pel Meta recull memòries del conflicte

Envoltat de les frondoses muntanyes de la serralada dels Andes i la Macarena es troba el cor del conflicte armat colombià: “el Primer Front de les FARC-EP, la Zona de Distención, las tomas de Uribe i Puerto Rico, la Casa Verde…”

Mariana recorda com fa prop de dues dècades a la petita vereda on viu una de les columnes de combatents de les FARC-EP va deixar el cos d’una guerrillera morta en combat. “Nosaltres vam rentar el cos i li vam donar sepultura, altres veïnes de la vereda també van venir a acomiadar-la”

“Aquesta guerrillera va quedar enterrada al cementiri als peus de la meva filla, allà no hi ha res de res, i mai no hi ha anat ningú. Ningú de la vereda la coneixia”, afegeix Sandra.

Per camins de terra i sota una pluja permanent la comissió formada per l’Associació de Familiars de Detinguts i Desapareguts, la Fundació per la Defensa dels Drets Humans i el Dret Internacional Humanitari de l’Orient i el Centre de Colòmbia (DHOC), el mitjà de comunicació Rema, la Universitat dels Andes i l’Equip Colombià d’Investigació en Conflicte i Pau recorre alguns dels pobles resseguint les històries i memòries que com cicatrius ha deixat al territori i a la seva gent més de 54 anys de conflicte armat.

“El meu fill va marxar molt jove a les FARC-EP, el va capturar l’exèrcit i va entrar a presó quasi 3 anys, després de sortir de la presó va anar a treballar al camp amb el pare. Al tornar del camp el van desaparèixer”, relata Juana.

Alejandro Castillejo de la Universitat dels Andes menciona com durant el recorregut pel Meta, batejat com “els camins de l’escolta”, mesura el pols de la implementació dels Acords de l’Havana discutint sobre reincorporació, víctimes, substitució, terres, economia i petroli. Temes que des del Programa d’Estudis Crítics de les Transicions Polítiques entén com una visió integradora i crítica de la transició.

Sota el porxo de fusta que ens resguarda de la pluja van arribant les veïnes al conversatori sobre persones desaparegudes i donades per desaparegudes. Carmena demana la paraula per parlar del seu fill, “El vaig veure un any més tard de la seva partida, quan va passar amb el Front 40 de les FARC-EP per aquí a la vora fa una dècada, però no n’he tornat a saber res més. Només sabem que se’n va anar.

Castillejo camí el ETCR La Pista comenta com n’és d’evident que a Colòmbia el pes de la supervivència i la continuïtat de la vida durant la guerra ha caigut sobre les dones.

A partir del 2002 la gent comença a tenir valor, a perdre la por, però perquè se sent envoltada de la comunitat: de les Juntes d’Acció Comunal, de les associacions camperoles, de Drets Humans… Quan es fa un treball amb la comunitat, la comunitat se sent acompanyada i comença a reclamar els seus familiars i és per això que a partir del 2002 que ja hi havia un grau d’organització comunitària es comença a perdre la por, explica Arcangel de la fundació DHOC.

“Abans del 2000 ningú s’atrevia a reclamar el cos, mai mai, ningú, això no, això era impossible” afirma un dels assistents a la conversa.

El matí següent del converstori dels camins de l’escolta al Nou Punt de Reincorporació La Pista van aparèixer pintades signades com a Autodefenses Unides de Colòmbia, grup paramilitar suposadament desmobilitzat fa més de deu anys. Durant la setmana que durà el recorregut van ser assassinats 7 líders socials a Colòmbia.

Memoria del conflicto armado colombiano

Els camins de l’escolta.


Compartir: