“No vam trobar a María Luisa, ella ens va trobar”

Amanda Sarmiento, productora del documental 'Señorita María', visita Barcelona

El poble colombià de Boavita acull la història de María Luisa, una dona trans que viu en un entorn conservador i ultra religiós, on ella és la ‘personatge’ peculiar de la comunitat. Una vida plena de dubtes i drama en un context on l’abandó estatal es fa encara més visible.

Són les cinc de la tarda en una cafeteria de la Rambla del Raval barceloní i Amanda Sarmiento, productora cinematogràfica, relata la història de com va conèixer a María Luisa Fuentes. “Més aviat, ella ens va trobar”, comenta. “Va ser un procés de creació que va durar set anys. Boavita és el poble on el director, Rubén Mendoza, té els seus orígens paterns, ell la veia, li va generar curiositat i li va proposar explicar la seva història”.

En un inici Fuentes va acceptar la proposta i llavors productora i director van començar a buscar finançament. “Alguna cosa que era molt difícil perquè no sabíem exactament què anàvem a explicar, ja que a partir del personatge sortia el tema i no a l’inrevés”, matisa Sarmiento. “Volíem narrar la història i la bellesa d’un ésser humà potent”.

Quan van aconseguir la primera part del finançament María Luisa va desaparèixer durant un any i mitjà, espantada de les intencions que poguessin tenir Mendoza i Sarmiento. “Sentia que podríem burlar-nos de la seva història de vida”. Finalment, van poder tornar a contactar-la i explicar-li quin era el seu objectiu, “usualment es pensa que després d’una pel·lícula, la vida et canvia econòmicament o que hi ha un salt a la fama. Intentem aterrar-la molt, dir-li que no havia de deixar la muntanya o convertir-se en un personatge públic”.

De fet després de l’estrena del documental, Sarmiento afirma que van intentar millorar la vida de María dins de les possibilitats que tenien. Gràcies a la participació amb diverses fundacions, es va ajudar al fet que tingués una nova casa, però alguns espectadors van qüestionar que no es fes més. “No estem per substituir a l’Estat. Hem visibilitzat la situació i ara toca reflexionar sobre aquests temes”.

A través de la història de María Luisa s’observa el nul funcionament del sistema en el camp colombià i la vulnerabilitat en la protecció dels drets de salut i educació. Temes transversals que apareixen al llarg de la pel·lícula, enmig de la narració.

Aquesta invisibilitat estatal també es percep en la falta de suport institucional en el treball de la terra, així com una reivindicació de la labor de la pagesia, cultural i socialment. “Durant el temps que vam estar gravant, ningú la cridava a treballar. No hi havia producció i la terra estava seca”.

Acolliment a Colòmbia

Señorita María va ser ben acollit a Colòmbia, de fet encapçala la llista dels documentals més vists en sales. “Assec que molta de les persones que s’acostaven ho feien des de la morbositat i la curiositat del personatge. Era bonic com després de la projecció hi havia una transformació del públic. Era molt emocionant l’empatia que generava i més, quan ella estava present, ja que li feien veure que hi havia persones del seu costat, recolzant la seva història de vida”.

Sarmiento explica el perquè d’aquesta empatia: “hi ha una cosa molt forta amb ella com a personatge, és únic, la seva ingenuïtat en un entorn tan brut. Una dona tendra, que cuida dels animals i el seu entorn, que té una expressió de la fe molt potent, molt forta. Això commou i fa que cada espectador rebusque una connexió, una fragilitat, i una enteresa que habita en tots nosaltres”.

Però el documental no només mostra la realitat de María i el seu entorn, sinó que amb ell, ella va descobrir que hi havia més persones amb la seva mateixa identitat, que no estava sola en la seva lluita. “Ella sempre s’ha sentit dona i d’això parteix la seva decisió de vida. El que porta a reflexionar com es donen aquestes expressions en un àmbit rural tan conservador i ultra religiós, per què no la van matar per ser diferent?”.

El cinema documental com a indústria a Colòmbia

A més del bon acolliment que va tenir la pel·lícula al seu país natal, a nivell internacional també ha estat molt reconeguda. Entre els premis destaquen la millor pel·lícula del 66 Festival de cinema de Trento i la millor pel·lícula documental del Colombian Film Festival de Nova York.

“No m’atreviria a dir que és una indústria cinematogràfica, però sí una línia important en la cultura colombiana”, destaca Sarmiento. A més, el cinema colombià té un tint més documental, més compromès amb la realitat. “Hi ha molt que explicar. Enfront de totes les conjuntures, es generen una quantitat de nous relats que són importants i crec que ens falta per narrar molt del que ens va passar i ens passa; memòria històrica. Cal ficar el dit en la nafra perquè aquesta és l’única manera de sanar les ferides”, conclou la productora.

I així, de la mà de María Luisa coneixem una història de lluita i valentia en Boavita i el seu entorn, els camins empedrats, les vaques menjant, els gossos bordant, el tintico dels matins, els banys en el riu, la falta d’infraestructures i l’abandó estatal en una cultura camperola que, malgrat estar impregnada de conservadorisme, respecta la decisió d’una dona anomenada María Luisa Fuentes.


Compartir: