Narcotràfic a Colòmbia

Entre la riquesa del negoci i la precarietat del camperol

Publicat originalment en el Diari Públic el 02-12-2018.

Es compleixen 25 anys de la mort de Pablo Escobar, un dels narcotraficants més coneguts a nivell mundial. Va marcar la història de Colòmbia de finals del segle XX, exportant la idea única de país productor de cocaïna, malgrat ser un territori ric en diversitat cultural i recursos naturals.

“Pablo Escobar va transformar la història del nostre país”, declara Gustavo Duncan, expert en narcotràfic i poder polític. “Va representar una figura que va mobilitzar a joves urbans, va ser capaç de canalitzar les frustracions socials com a justificació del purament delinqüencial i va legitimar el narcotràfic entre molts sectors exclosos, desafiant a l’Estat”, matisa el també autor del llibre Más que Plata o Plomo.

No obstant això, Escobar no va ser ni promotor del negoci, ni amb la seva mort va desaparèixer. “Podria dir-se que a Colòmbia ha estat una activitat recurrent durant els últims cinquanta anys”, destaca Alberto Salcedo, periodista i cronista colombià. “La droga ha estat el combustible de la nostra guerra interna perquè els dóna força econòmica als grups armats, i això després es tradueix en compra d’armes i ampliació dels seus exèrcits”.

Segons l’últim informe de l’Oficina de les Nacions Unides contra la droga i el delicte (UNODC)

Monitoreo de territoris afectats per cultius il·lícits, en 2017 la quantitat de fulla de coca conreada al país ascendia a 171.000 ha, un 17% més pel que fa a l’any anterior. El mateix document recalca que la quantitat de cultiu ha crescut en una mitjana anual d’un 45% des de 2013.

Una de les raons que expliquen aquest augment recau en l’ocupació dels territoris controlats per la guerrilla Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia – Exèrcit del Poble (FARC-EP), per part d’altres grups criminals, paramilitars i dissidències. “L’ideal hagués estat que l’Estat ocupés aquestes regions“, afirma Farid Benavides, ex viceministre de Política Criminal i Justícia Restaurativa a Colòmbia durant 2012-2013 i professor de relacions internacionals a Barcelona.

Aquesta invisibilitat de l’Estat i de les seves infraestructures comporta que la pagesia continuï conreant la coca, ja que aquest tipus d’economia permet tenir uns ingressos en regions on els costos del transport són alts, no hi ha vies adequades ni instal·lacions per a l’emmagatzematge, falten cadenes de comercialització i l’accés al crèdit és difícil.

“El primer que cal dir és que una cosa és el negoci del narcotràfic i, una altra molt diferent, els petits conreadors de la fulla de coca que ho fan per pura necessitat, entesa des de la visió de l’abandó estatal cap al camp colombià que porta a un desconeixement de la pobresa i una deixadesa en matèria de salut, educació, habitatge i treball digne”, manifesta Olga Quintero, lideresa camperola colombiana.

L’informe de la Fundació Idees per a la Pau (FIP) i la UNODC Qui són les famílies que viuen a les zones amb cultius de coca?, estableix que “al contrari de la idea que participar en l’economia de la coca és rendible per a les famílies camperoles, la veritat és que tenen molt baixa qualitat de vida i nivell de desenvolupament”. I aclareix que l’ingrés mensual net per la coca equival a un 56% del salari mínim.

El quart punt de l’acord de pau signat al novembre de 2016 entre les FARC-EP i el govern colombià, fa referència a la solució al problema de les drogues il·lícites, a través del Programa Nacional Integral de Substitució de Cultius d’Ús Il·lícit (PNIS), que no solament estableix una substitució amb garanties, sinó la millora d’infraestructures per poder conrear altres productes i tenir una economia rendible.

La pagesia ha tingut i té la voluntat de substituir els cultius d’ús il·lícit i d’això poden donar fe les 140.000 famílies inscrites al PNIS. No obstant això, el Govern ha insistit en no complir amb aquest punt”, constata Quintero.

Actualment, el procés està estancat i les famílies cocaleres han denunciat que “la Força Pública està intervenint amb eradicació forçada en zones de substitució de cultius de coca, en algunes de manera obligatòria i sense previ avís”, publica FIP en el seu informe Els primers 100 dies del president Iván Duque. “Quan una escolta en boca del Govern que cal eradicar, una paraula que ja de per si mateix és violenta, això indica força i imposició, és a dir, no escoltar a la pagesia per veure que necessita i tenir en compte les seves propostes”, aclareix la lideressa.

El punt quatre també estableix la solució al fenomen de producció i comercialització del narcotràfic. “Les baules més baixes de la cadena són els raspachines —els qui recullen la fulla— i els camperols que tenen el cultiu, capturar-los a ells no té sentit perquè és una recerca sense cap fonament, ja que la major quantitat de diners no està aquí”, afirma l’ex viceministre.

Quintero parla d’una persecució contra la població que depèn econòmicament d’aquests cultius: “a pesar que s’ha manifestat una voluntat de substituir, se succeeixen constants detencions en les comunitats. És una persecució intencionada”.

Per vetllar per l’execució d’aquest punt, el moviment camperol va crear al gener de 2017 la Coordinadora Nacional de Cultivadores de Hoja de Coca, Amapola y Marihuana (COCCAM) que promou a les regions la substitució voluntària i el compliment del PNIS. Les amenaces i els assassinats als qui fan part d’aquest procés, s’ha convertit en el pa de cada dia de les regions cocaleras. Hi ha poc interès a substituir per part de les persones que s’enriqueixen d’aquest negoci.

De país exportador a país consumidor

Una altra de les raons que explicaria l’increment dels cultius de fulla de coca és l’augment del consum dins del país. “Això és conseqüència del canvi del mercat”, explica Benavides. “Des de la desaparició dels cartells de Medellín i Cali, els mexicans van entrar al territori per controlar les rutes del narcotràfic, la qual cosa va suposar un encariment de les despeses i, per tant, el guany és major si el consum és intern”.

En els acords de pau, també es proposen programes de prevenció del consum per tractar el tema des de la salut pública —suport psicosocial, sensibilització a la comunitat per prevenir l’estigmatització dels consumidors—. No obstant això, el decret que acaba de signar el president Iván Duque para sancionar als portadors de substàncies psicoactives comporta una forta polèmica, doncs penalitza indirectament el consum que des de la Constitució de 1991 és legal, ja que afavoreix el principi de desenvolupament de la personalitat, que és un dret fonamental.

L’evolució del narcotràfic a Colòmbia

Com Colòmbia es va convertir en un dels principals països narcotraficants té moltes respostes. Una d’elles va ser la guerra contra les drogues declarada per l’ex president nord-americà Richard Nixon en els anys 70 que, mitjançant un paquet de mesures per lluitar contra les drogues psicoactivas, va proporcionar ajuda militar als països productors i exportadors.

“La guerra contra les drogues va desencadenar una sèrie d’esdeveniments que, a la volta d’alguns anys, van portar a la consolidació de Colòmbia com el principal exportador de cocaïna a Estats Units. En 1971 va començar a escriure’s la història contemporània de Colòmbia. O, millor, a torçar-se, de manera lenta, però definitiva, la destinació del nostre país”, escriuen Alejandro Gaviria i Daniel Mejía en el llibre Polítiques Antidroga a Colòmbia: èxits, fracassos i extraviaments.

Més endavant, el poder del narcotràfic recauria en els grans cartells. Amb la mort de Pablo Escobar el cartell de Medellín va caure i, encara que s’esperava que el de Cali s’incorporés silenciosament a la societat, el finançament que va fer a la campanya de l’ex president Samper—Procés 8000, primer cas fort contra corrupció i narcotràfic que va haver-hi a Colòmbia— va portar a la pressió per part d’Estats Units a detenir als seus capitosts. La captura del cartell de Cali va produir la fragmentació del moviment en ‘baby cartells’ que a més de ser liderats pels fills dels narcotraficants, eren més petits. Aquesta fragmentació va produir més violència a les ciutats, ja que hi havia més grups que es disputaven el poder del territori: paramilitars, criminals i guerrilles.

La negociació amb els paramilitars de les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), que va acabar en 2006, va fer que un actor regulador sortís del territori i fos remplazado per les noves bandes paramilitars o criminals (Bacrim) i l’entrada de cartells mexicans com Els Zetes. “Aquests nous grups es caracteritzen per competir amb l’Estat, o a compartir amb ell, la governabilitat de la zona”, destaca el professor.

Quant al paper de la participació de les guerrilles en el negoci de la coca, “ha estat més vinculat al cobrament d’impostos per la cura de cultius, no era un cartell en el sentit que no tenia un mercat —encara que no es descarta que tinguin els seus propis laboratoris—”, destaca Benavides. En el cas concret de les FARC-EP, “encara que sí va haver-hi una connexió entre la guerrilla i el narcotràfic, després de la signatura de l’acord de pau el problema segueix vigent. De fet, ara hi ha més grups armats”.

La tendència segueix sent cap a la fragmentació i la creació de nous grups criminals. I els qui queden enmig d’aquesta dualitat entre delicte i impunitat, riquesa i pobresa, són les comunitats cocaleras, que sofreixen no solament una guerra provocada per l’abandó estatal, sinó una persecució dels seus líders i lideresas que defensen el dret a substituir la “mata que mata”.


Compartir: