Magdalena Medio: en defensa del dret a viure en pau

La creació de la Xarxa de Drets Humans a Cañabraval Bajo, Sud de Bolívar

Els camins que han transitat les habitants del Magdalena Medio durant les últimes dècades han estat marcats per l’esdevenir del conflicte armat, social i polític que encara viu el poble colombià; viaranys pedregosos, a vegades enfangades, altres ensangonades, en les quals un aixeca la vista i pensa que, difícilment, arribarà a la seva destinació. Són moltes les amenaces que s’han presentat en aquests camins al llarg dels anys, no obstant això, la capacitat de resiliència i organització de les pageses i pagesos els va portar a continuar caminant cap a aquesta destinació, cap a aquest horitzó que sempre sembla allunyar-se, encara que un camini i camini: la pau, el pa, la terra.

A la regió del Magdalena Medio -com en altres zones del país com Catatumbo, nord-est Antioqueny i Bajo Cauca- es va anar consolidant un model econòmic basat en  l’extractivisme de recursos naturals com la fusta, el carbó, l’or i el petroli, així com l’agronegoci centrat en la ramaderia extensiva i el monocultiu de palma africana. Aquests sectors productius van ser acaparats pels grans empresaris de la terra, i empreses mineres i petrolieres. D’altra banda, el cultiu de la fulla de coca es va convertir en una alternativa econòmica, en una regió on l’Estat mai es va presentar sota la forma d’inversió social cobrint les necessitats materials de la població, sinó a través d’una militarització del territori. És per això, que les classes populars -urbanes i pageses- s’han vist abocades a vendre la seva força de treball al sector agroindustrial, miner i petrolier, o a conrear fulla de coca, perquè la tradicional economia pagesa no surt rendible quan hi ha falta d’infraestructura per a la comercialització dels productes agrícoles i una dependència dels preus en el mercat internacional.

De la mà d’aquest model de desenvolupament econòmic i de l’abandó estatal, la regió ha estat molt castigada pel conflicte armat, arribant a ser un dels grans focus del paramilitarisme a Colòmbia. En ella, han convergit diversos actors armats amb interessos econòmics, socials i polítics; tant grups insurgents -FARC-EP i ELN-, com a grups paramilitars -Autodefenses Unides de Colòmbia AUC- i forces estatals que es van disputar el control del territori. Avui dia, malgrat la desmobilització de FARC-EP després de la signatura de l’Acord de Pau de 2016, s’està produint una reconfiguració del control entre els actors armats encara actius i es manté la violència cap a comunitats i líders socials. Tant les condicions estructurals, com les dinàmiques conjunturals del conflicte armat han situat a la pagesia colombiana en una posició d’extrema vulnerabilitat, sofrint una violació sistemàtica dels seus drets fonamentals, així com del Dret Internacional Humanitari*. No obstant això, davant aquestes violències sofertes hi ha florit processos comunitaris de lluita no violenta que reivindiquen la permanència i resistència en el territori. La pagesia no sols és qui treballa la terra, sinó també un subjecte polític que resisteix en el si d’una societat eminentment violenta i construeix alternatives de vida, fent una autogestió dels assumptes públics a través de les Juntes d’Acció Comunal (JAC).

Un exemple d’aquestes resistències populars al Nord-orient Colombià són organitzacions com ASCAMCAT al Catatumbo, CAHUCOPANA al Nord-est d’Antioquia, ACVC-RAN i ASORVIMM al Magdalena Medio, o AHERAMIGUA al Bajo Cauca. Aquests processos organitzatius van sorgir en regions on el conflicte armat es va presentar de manera cruel i directa, zones amb presència de grups guerrillers, força pública i paramilitarisme en les quals el desplaçament forçat i la ruptura del teixit social ha estat una constant. Fruit d’aquest llarg procés d’apoderament, les comunitats han consolidat estratègies de protecció en el marc del conflicte. Entre la diversitat de mecanismes trobem les JAC, les cases de drets humans, els campaments de refugi humanitari, les comissions de verificació, la guàrdia pagesa o l’acompanyament internacional d’organitzacions com IAP.

Reconeixent el valor d’aquesta institucionalitat comunitària, el 2018 sorgeix el Programa de Protecció, Prevenció i Seguretat per a Defensors i Defensores de DDHH en tres territoris prioritzats per l’Acord de Pau per a fer front a les noves conflictivitats i factors de risc que enfronten els lideratges socials i comunitaris rurals, evidenciats en la greu crisi de DDHH en l’àmbit nacional“. En ell participen ACVC-RAN, CAHUCOPANA i ASORVIMM al Magdalena Medio i Nord-est Antioqueny, ASCAMCAT al Catatumbo, AHERAMIGUA en Baix Cauca, l’Agència Premsa Rural i IAP, representant el component internacional. Aquesta proposta col·lectiva treballa en una Ruta Interinstitucional que articuli les estratègies comunitàries amb l’oferta estatal, per a enfortir totes les iniciatives i superar les mesures de protecció individual que tradicionalment es brinden a líders i lideresses socials. Abordant els factors de risc des d’una òptica col·lectiva es busquen majors garanties de seguretat per a líders i lideresses socials, organitzacions i comunitats rurals.

En el cas del Sud de Bolívar, la Ruta va avançar significativament fins a establir el primer Pla Pilot en el municipi de San Pablo, on s’està avançant el projecte d’una casa de drets humans en el corregiment Cañabraval Bajo, zona rural de San Pablo. Històricament, aquestes cases han representat un mecanisme que les comunitats del Sud de Bolívar i el Nord-est Antioqueny, organitzades entorn de l’ACVC i CAHUCOPANA, han posat en pràctica durant els anys més durs de paramilitarisme, amb el fi de promoure els DDHH i servir de refugi per a lideratges socials i famílies desplaçades per la violència. Avui dia, San Pablo i els municipis limítrofs continuen tenint una forta presència de grups armats i una alta vulneració dels DDHH, com demostra el recent assassinat de Carlota Isabel Salinas, lideressa de l’Organització Femenina Popular o les erradicacions forçades per part de l’Exèrcit Nacional. La situació de seguretat a la regió va suposar un dels principals motius pels quals es va considerar pertinent establir el Pla Pilot en Sant Pau; al que s’afegeix l’interès i la predisposició de l’alcaldia i el recentment constituït Consell Municipal de Pau, a més de la significativa trajectòria de l’ACVC en el municipi.

En primera instància, es va treballar per reactivar els comitès de DDHH de les JAC, que representen el nucli fonamental del teixit social i organitzatiu a la regió. A partir d’aquest exercici, la Ruta ha treballat per la constitució d’una Xarxa de Comitès de DDHH en el corregiment Cañabraval Bajo, conformada el passat 6 de març en un esdeveniment en el qual van participar les comunitats de la zona, així com la Defensoría Regional del Pueblo, on la Xarxa serà la instància que dinamitzi la casa de drets humans. Aquesta iniciativa comunitària té com a principal objectiu la prevenció i protecció dels drets humans, en tant “espai formatiu per a les comunitats i espai viu on aquestes puguin conèixer els seus drets, els mecanismes de participació, les competències institucionals i el funcionament de l’Estat”, tal com explica Lucy Córdoba del Programa de Prevenció i Protecció.

En matèria de protecció, la casa també és entesa com un lloc segur davant violacions de DDHH, com a refugi temporal per a líders i lideresses socials, i dones víctimes de violència de gènere. Representa el referent local on rebre assessoria i acompanyament i, tenint en compte l’enfocament interinstitucional de la Ruta, es buscarà el suport i la coordinació immediata amb les institucions competents, com la Defensoría del Pueblo o la Personería.

En definitiva, el projecte pilot del Sud de Bolívar representa un primer pas en el llarg camí que van iniciar les organitzacions que fan part del Programa de Prevenció, Protecció i Seguretat de Defensors i Defensores de DDHH del Nord-orient Colombià. Sabem que estem caminant cap a un horitzó que sempre sembla allunyar-se, però també estem segures que només juntes aconseguirem el legítim dret de viure en pau, com diria el cantautor xilè Víctor Jara.

 

*Branca del dret internacional regulat pels Convenis de Ginebra de 1949 i els seus protocols addicionals. S’ocupa de regular els conflictes armats i els mètodes de guerra que empren les parts combatents així com de la protecció de civils que no participen en els enfrontaments.

 

 

 


Compartir: