Ana, de IAP, junto a E. Montilla y C. Fagua de DHOC en la entrega de premios Diakonia

Les papallones grogues han de volar

IAP acompanya a la fundació DHOC, finalista de premi nacional de DDHH

Una setmana abans, l’Esmer Montilla, Monti, em va deixar un missatge de veu preguntant-me si jo també hi seria allà, perquè “li han donat el permís” per viatjar a Bogotá i serà a l’entrega de premis de DIAKONÍA. Aquest és un d’aquells moments que fan que valgui la pena treballar en això dels drets humans.

Montilla viu amb la seva dona a Villavicencio, és el president de la Fundació DHOC per als drets humans i el Dret Internacional Humanitari de l’Orient i Centre de Colòmbia, és líder social agrari i defensor de Drets Humans, esport de risc en aquest país.

IAP acompanya a DHOC des de fa anys i ja són moltes les “veredas” recorregudes amb Montilla, Daza, Rojas o Doris. Ara recordo les paraules del company d’IAP Miguel quan explicava que un dia, tornant d’un acompanyament amb la Natalia, els van trucar per comunicar-los que acabaven de detenir al Montilla i a altres tres companys de la Fundació, al·legant càrrecs de rebel·lió i retenció il·legal, i van endur-se a tots a la presó.

D’això han passat ja més de dos anys i van haver de passar 15 mesos perquè deixessin pagar al Montilla “casa per presó” i, com a mínim, pogués gaudir de la presó domiciliària. Han hagut de batallar molt els advocats de la fundació perquè ara almenys tingui el permís de poder circular pel centre urbà de Villavicencio.

Per desgràcia, aquesta història es repeteix pels diferents racons de Locombia: encara recordo el meu primer acompanyament fa quasi dos anys, quan Don R, de l’Associació Camperola de la Vall del Riu Cimitarra (ACVC), ens explica entre “tinto i tinto” com va ser la quarta vegada que el van ficar a la presó, que li va resultar més dura perquè ja tenia dona i fills fora de la presó. I després d’escoltar-lo o veure com surten d’allà, comences a entendre que una presó d’aquí no és una estança precisament de luxe.

En poques ocasions he tingut l’oportunitat de parlar amb Don G, però a una d’aquestes aprofito per preguntar-li què significa el símbol de la tortuga –logo de l’ACVC- i m’explica que més enllà de ser el símbol del Cimitarra (es troben moltes tortugues allà), és el símbol d’un procés camperol que va resistir quan van arribar les 16 ordres de captura de tota la directiva de l’organització: “la tortuga aguanta el cop amb la closca i, quan tot passa, treu el cap de nou i segueix caminant”.

(Nota 1: Don R i Don G són destacats dirigents de l’ACVC, els noms dels quals preferim no citar per protegir la seva intimitat i la de la seva família)

Segons un informe de la Fundació per a la Solidaritat i la Defensa, l’any 2010, organitzacions acompanyants i els mateixos presos van entregar un document que estimava l’existència de 7500 presos a Colòmbia per motius polítics. Sembla que aquest número havia augmentat fins a 10 mil l’any 2015. I dic sembla perquè, malgrat els processos de recerca, resulta complicat estimar el nombre de presos per qüestions polítiques o ideològiques que actualment hi ha al país.

Aquesta dificultat resideix, per una banda, en la modificació de la Cort Constitucional l’any 1996, que va desnaturalitzar i va fer desaparèixer el “delicte polític” en la pràctica. Això fa quasi impossible argumentar que les conductes dels imputats responen a lògiques ideològiques davant d’un tribunal. D’altra banda, pel desconeixement i la negació de l’Estat de l’existència d’aquest grup de població als centres penitenciaris. I per variar, aquest grup l’encapçalen líders i lideresses socials, essencialment activistes agraris, estudiants i persones de moviments socials colombians.

Els tristament coneguts com a falsos positius judicials encara representen un altre vessant de la guerra sucia contra el moviment social. Aquesta va ser una pràctica que es va agreujar durant l’època més dura de l’uribisme i consisteix bàsicament en atribuir càrrecs per suposats delictes, com rebel·lió, protesta il·legal, retenció il·legal o segrest, associació o cooperació amb la insurgència, etc. Aquests càrrecs eren –i tristament encara són- acompanyats i enfortits per suposades afirmacions, declaracions o testimonis de persones que asseguraven que aquestes atribucions eren certes, i que havien vist a tal persona o tal altra cometent aquests delictes. Casualment són atribucions difícils de defendre o desmuntar a un judici, i són els líders i lideresses socials els acusats, deixant veure la intencionalitat de deixar sense caps al moviment social, desarticular processos i desgastar la lluita pacífica.

Aquesta entrega de premis a defensors i defensores de Drets Humans està convocada des de fa anys per l’organització Diakonía amb el suport de l’Església Sueca i gaudeixen en l’actualitat de molt prestigi i credibilitat per part de l’estat colombià.

Aquest any IAP va proposar la nominació de la Fundació DHOC amb el fi de reconèixer la seva trajectòria en la defensa del territori i de les comunitats rurals al Centre i Orient de Colòmbia, defensa que, com hem vist, encara els hi costa la vida i la llibertat de persones que es deixen la pell cada dia. La immensa alegria de saber que la Fundació era finalista a la categoria d’ONG va ser entesa com un reconeixement de la seva labor, i el 18 i 19 de setembre es va celebrar a Bogotá una trobada amb tots i totes les finalistes, a la qual es van realitzar xerrades, debats i la cerimònia d’entrega de premis.

L’alegria al cor va arribar quan vam saber que havien donat al Montilla el vistiplau per sortir de Villavicencio i assistir a la cerimònia com a representant de DHOC, un permís que entenem com un reconeixement a la seva labor com a Defensor de drets humans, com a líder social i com a persona que aposta per la pau en aquest país. No obstant això, és inevitable pensar en la incoherència d’un sistema judicial i estatal que, recolzant obertament una cerimònia com aquesta, reconeixent el seu valor i el seu dret a la llibertat d’expressió i a la defensa dels drets de la pagesia, al mateix temps continua impedint que gaudeixin d’una llibertat efectiva i segueix sense donar una resposta ferma i clara davant la violació sistemàtica de drets humans que viu avui cada papallona groga que segueix tancada a alguna presó colombiana.

(Nota 2: Afortunadament, i gràcies a la gran feina de l’equip jurídic de la fundació DHOC, Esmer Montilla ha recuperat la llibertat de moviments dins del país, tot i que encara s’ha de presentar cada 15 dies davant les autoritats. Aquesta gran notícia ens va arribar pocs dies després d’escriure el present article)

Com sempre, el que et deixa atònita és la capacitat de resiliència de cada una d’aquestes persones assetjades, maltractades i víctimes de la violència, i aquells dos dies a l’entrega de premis vaig tenir l’oportunitat de continuar coneixent als vertaders i vertaderes lluitadores, persones que donen la seva vida per aquesta causa. La pena és que algunes d’aquestes persones, inclús nominades i finalistes, no van poder estar presents perquè no van tenir la mateixa sort d’en Monti: quan ets a la presó no et donen aquest privilegi d’assistir a la teva pròpia entrega de premis com defensor o defensora de drets humans.

Ja fa uns mesos que s’està usant aquesta frase de “que la pau no ens costi la vida” a l’àmbit del moviment social colombià, hashtag tristament de moda a Colòmbia. Inclús des de IAP fem part de la campanya internacional per la pau i per la vida: Colombia Peace&Life.

La veritat no sé de quantes campanyes més haurem de fer part o quants trending –o tremending- topic hauran d’aconseguir-se perquè això millori. Les coses estan lletges, tant que en aquests dies, mentre s’escrivia aquest article, a Tumaco (departament de Nariño) han estat assassinats 9 camperols per defensar el seu dret a la implementació de l’acord de pau, massacre que genera molts temors i dubtes sobre una presumpta responsabilitat estatal. De moment l’única resposta clara han estat uns trets a l’aire i bales atordidores a la comissió de verificació que va arribar a la zona formada, entre d’altres, per representants de l’ONU i l’OEA.

Sembla llavors que sí, que haurem de continuar posant de moda la mateixa frase.

Que la pau no ens costi la vida.

 

Esmer Montilla, de la fundación DHOC, finalista del premio nacional de DDHH Diakonia

Esmer Montilla, de la fundació DHOC, finalista del premi nacional de DDHH Diakonia


Compartir: