Catatumbo

La Casa del Tro

El conflicte al Catatumbo s'ha intensificat en els últims mesos

Publicat originalment en el diari Público el 5/11/2018.

Carbó, petroli, biodiversitat, aigua, frontera veneçolana, dos resguards indígenes, tres moviments camperols, dues guerrilles en actiu, grups paramilitars i el segon municipi amb més hectàrees conreades de fulla de coca del país. Així és el Catatumbo, una regió d’onze municipis pertanyent al departament de Nord de Santander.

“Sempre ha estat una regió molt conflictiva. Dels 27 factors de risc que determina l’ONU per a Colòmbia, Catatumbo els té tots”, destaca Holmer Pérez, directiu de l’Associació Camperola del Catatumbo (ASCAMCAT). Des que es va signar l’acord de pau a la fi de 2016 amb les les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia Exèrcit del Poble (FARC-EP), més de 300 defensores i defensors de drets humans han estat assassinats en tot el país.

“La nostra aposta per la pau ens ha costat aquest any tres dirigents morts i desenes d’amenaces”, confirma Pérez. “El Govern segueix anunciant més militarització pel Catatumbo i la solució hauria de ser una aposta pel diàleg”, continua. A finals de juliol, en El Tarra, el municipi més militaritzat de la regió, uns homes encaputxats van assassinar en un bar a deu civils.

Control del territori

Durant més de 50 anys han conviscut al Catatumbo tres guerrilles: FARC-EP; Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), guerrilla operativa des de 1964 en diversos departaments del país; i Exèrcit Popular d’Alliberament (EPL), grup desmobilitzat al 1991 amb una dissidència operativa a Nord de Santander, denominada pel Govern com la banda criminal Los Pelusos.

Després de la retirada de FARC-EP, ELN i EPL han volgut copar els territoris abandonats, incorrent en un conflicte armat obert entre els dos grups, amb bombardejos constants a plena llum del dia i tocs de queda a la població, la qual cosa ha obligat a tancar establiments i prohibir el trànsit per les carreteres i centres poblats.

“Estem vivint una crisi humanitària que ha generat el desplaçament de més de 15.000 camperols a diferents cascos urbans i a 32 refugis humanitaris”, constata Jhonny Abril, coordinador general d’ASCAMCAT. “Avui la pagesia es prepara per a una resistència al territori. S’ha reclamat i exigit al Govern que faci una reforma agrària i integral al país i que compleixi l’acord de pau”, prossegueix.

Davant aquesta crisi humanitària, la comunitat catatumbera, amb la unió de tots els moviments camperols i socials, va organitzar a l’abril, enmig de la restricció, una caravana humanitària de més de cinc mil persones al municipi del Tarra, per assistir a un acte de denúncia i rebuig al conflicte. A l’esdeveniment va assistir Alberto Castilla, senador del partit Polo Democrático i capdavanter camperol del Comitè d’Integració Social del Catatumbo (CISCA), que va declarar que la regió ja té massa problemes com per estar vivint una guerra innecessària entre ELN i EPL.

“A aquesta confrontació l’hem denominat la guerra de la família catatumbera. Persones de la mateixa sang lluitant entre elles”, matisa Pérez després d’escoltar el testimoniatge d’una mare de tres fills. La dona acabava d’enterrar a un d’ells, pertanyent a l’ELN i assassinat en els combats; un altre d’ells conforma les files del EPL i el tercer és excombatent de les FARC-EP.

Acte de denúncia i rebuig a El Tarra davant el conflicte d’ELN i EPL

Moviment social camperol

Però la lluita pel control del territori no solament la mantenen les dues guerrilles, sinó també grups paramilitars. Encara que es van desmobilitzar oficialment al 2006, mitjançant la Llei de Justícia i Pau, encara queden reductes d’aquests grups als quals l’Estat denomina bandes criminals o Bacrim, que es disputen el control de les rutes del narcotràfic i els cultius de fulla de coca.

Segons l’informe Monitoratge de territoris afectats per cultius il·lícits 2017 de l’Oficina de les Nacions Unides contra la droga i el delicte (UNODC), al 2017 va augmentar la quantitat de fulla de coca conreada al país, un 17% respecte a l’any anterior. Nord de Santander és el tercer departament amb més àrees conreades i entre els deu municipis colombians destaquen tres de la regió del Catatumbo: Tibú el segon, El Tarra el setè i Sardinata el novè.

Aquest increment i la pressió del Govern d’Estats Units han incitat a les declaracions de l’Executiu d’Iván Duque sobre la possibilitat de tornar a l’eradicació via aèria amb glifosat, suspesa a l’octubre de 2005. “Hi ha molta incertesa per la reactivació de les fumigacions aèries amb glifosat, pel dany que causa a altres cultius i a tot ésser viu que camini prop d’ells”, destaca Pérez. A més, afirma que l’herbicida contaminaria el Riu Catatumbo que desemboca directament en el Llac Maracaibo de Veneçuela, fet que podria desembocar en una crisi entre països.

Els camperols i camperoles de Catatumbo, així com de tot el país, es veuen obligats a conrear fulla de coca, a causa de que les infraestructures i les condicions de la zona rural colombiana no els permeten sobreviure amb un altre tipus de cultiu. “La solució no és eradicar de manera forçada i amb verí, sinó respectar i complir el punt quart dels acords de pau i el Programa Nacional Integral de Substitució de Cultius d’Ús Il·lícit (PNIS)”, defensa Pérez. En aquest pla no només es visualitza una substitució amb garanties, sinó la millora d’infraestructures per poder treure el producte i viure d’això. Gairebé dos anys després de la signatura de l’acord i amb moltes hectàrees de fulla de coca ja arrencades per la pagesia, l’Estat no ha complert i el procés està estancat.

Catatumbo

Cultius de fulla de coca al Catatumbo

En tot el país s’està amenaçant i assassinant a representants de la Coordinadora Nacional de Conreadors de Fulla de Coca, Rosella i Marihuana (COCCAM) que promou a les regions la substitució voluntària i el compliment del PNIS. Però la disputa no solament recau en el narcotràfic, sinó també en els recursos naturals, com el control de l’oleoducte Caño Limón Coveñas, que va des del departament d’Arauca fins a Sucre, passant per la zona de Catatumbo. També hi ha conflicte quant al monocultiu de palma i l’extracció del carbó per part de multinacionals. “Volen construir la mina més gran de Llatinoamèrica a cel obert, superant la del Cerrejón, a La Guajira. El que seria un desastre natural”, matisa Pérez.

La lluita per la defensa dels drets camperols del Catatumbo l’encapçalen tres organitzacions socials: Moviment per la Constituent Popular (MCP), CISCA i ASCAMCAT, aquesta última, la que més influència té a la regió. Fundada al 2005 fruit d’una operació militar de l’Exèrcit amb captures i persecucions a la pagesia, han creat figures de protecció i defensa del territori, com els refugis humanitaris, amb l’objectiu que la pagesia no es desplaci cap a fora de la regió, i la Guàrdia Camperola, autoritat que evita les violacions dels Drets Humans per l’abús del paper estatal i els seus agents, de forma dialogada, humanitària i pacífica. També promouen la creació de Zones de Reserva Camperola (ZRC), figura d’ordenament territorial per formalitzar el tema de la tinença del territori.

Incursió paramilitar

La situació recorda a la de fa dues dècades, amb l’arremesa paramilitar de 1999, que es va donar a tot el país i que va afectar durament a Catatumbo. Les accions i massacres de les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC) en contra de la població civil, a la qual acusaven de col·laboració amb la guerrilla, van derivar en un desplaçament intern a la regió cap a la frontera veneçolana, fins i tot traspassant-la. “Els paramilitars no venien a combatre la coca i les guerrilles, sinó a despullar a les comunitats del territori per explotar els recursos naturals”, aclareix Pérez.

Els seus habitants encara recorden la massacre de La Gabarra, que va causar la mort de 50 persones, 200 desaparegudes i més de 50 famílies desplaçades. Arran d’aquestes accions, camperols i camperoles van haver de fugir cap a territoris delimitats pels resguards indígenes Barí, habitants ancestrals de la zona i als qui pertany l’autoria del nom de la regió. En llengua Barí, Catatumbo significa Casa del Tro per ser la zona de major concentració de rajos al món. Aquest poble indígena va sofrir des dels primers anys del segle XX l’extermini del 70% de la seva població i la pèrdua de gran part del seu territori, com a conseqüència de les activitats de les empreses petrolieres. A partir de la Constitució de 1991, l’Estat va delimitar dos resguards indígenes de 122.200 hectàrees.

“La persecució no solament anava dirigida a la població civil que habitava la regió, sinó també a les quals treballàvem a favor dels drets camperols”, afirma María Carvajal, lideresa camperola d’ASCAMCAT de la regió fronterera. “Les nul·les accions del Govern han desencadenat un conflicte territorial entre la pagesia i poble Barí que, a dia d’avui, encara segueix obert”. Mentrestant, a nivell mediàtic l’enfocament recau en la crisi humanitària de Veneçuela i en la possible intervenció militar, invisibilitzant les causes reals del conflicte, les dinàmiques de la regió i oblidant a totes aquelles persones que segueixen vivint en un conflicte que no desapareix malgrat la signatura d’un acord de pau.

Catatumbo


Compartir: