Criminalització de la Pagesia als Parcs Naturals

Una mirada per entendre el conflicte socioecològic a les àrees protegides de Colòmbia

Criminalització de les comunitats camperoles que habiten als Parcs Naturals Nacionals (PNN) com a política per a frenar la desforestació, obviant les causes reals mentre l’acaparament de terres segueix.

 

Els Llanos

 

El conflicte que ha viscut i viu Colòmbia és un conflicte per la tinença de la terra, amb disputes que van tenir expressions violentes i que van narrar històries de despulla i abandó en tot el territori. Des de l’època de la colonització espanyola fins al dia d’avui, hi ha hagut una tendència a l’acaparament de terres, que ha donat com a resultat que l’1% dels propietaris de predis rurals posseeixin el 81% de la terra, sent Colòmbia el país llatinoamericà amb una major concentració de terra en poques mans[1].

Aquesta mala repartició territorial va ser un dels factors a reivindicar que va donar origen a les guerrilles. Per aquest motiu, el primer punt de l’Acord Final de 2016 tracta de solucionar aquest problema històric, forjant les bases d’una Reforma Rural Integral per a un nou camp colombià.

Durant la primera meitat del segle XX, hi havia camperols i camperoles que treballaven per a grans terratinents, i algunes encara disposaven de la seva petita propietat de terra[2]. No obstant això, va esclatar La Violencia[3] i van ser moltes les desplaçades pels múltiples conflictes que es van presentar en diverses zones del país, veient-se obligades a abandonar les seves terres i pertinences. Fins llavors, el 70% de la població era rural i la resta vivia en les petites ciutats i poblats. A causa d’aquests desplaçaments forçats, les xifres es van invertir. Molts camperols i camperoles van acudir a les ciutats fugint del conflicte i a la recerca de noves oportunitats.

Davant el descontentament dels camperols i les camperoles que es va organitzar i va mobilitzar en la dècada dels 60, el Govern va intentar fer una Reforma Social Agrària que pretenia administrar les terres ermes, cedint-les a les camperoles espoliades o sense títol de propietat. Però aquesta reforma agrària mai es va materialitzar per la pressió dels grans terratinents, com ha ocorregut al llarg de la història amb qualsevol intent de canvi que afavorís les persones amb menys recursos i pogués reduir la bretxa de desigualtat.

Va ser en 1972, amb el Pacte de Chicoral –nom de la població del Departament de Tolima–, on es va dur a terme la reunió entre la classe política i els latifundistes d’alguns gremis –com el ramader, arrosser i bananer. Els terratinents, davant la possibilitat que els expropiessin alguns dels seus terrenys aconseguits indegudament, van pressionar perquè no s’apliqués la reforma agrària[4]. A canvi, van proposar que totes aquestes persones sense terra colonitzessin les àrees selvàtiques. Amb la materialització de “El Pacto” es va mostrar l’estreta relació existent entre els grans propietaris de terres i el poder polític a Colòmbia.

Com a conseqüència, la política agrària que es va executar propiciava la colonització de zones selvàtiques dirigida a tots aquells que s’havien quedat sense terra. Un pagès colon de la regió dels Plans Orientals explica que el Govern “facilitava el passatge d’anada i regalava un matxet per a tumbar monte[5] a tot aquell que s’aventurés a colonitzar”. Van ser molts els que, amb l’esperança de tenir un títol de propietat i fugir de la violència, es van convertir en colons i colones, i van establir la seva finca amb cultius de pancoger[6] en aquestes zones remotes i allunyades.

Luis Eduardo Betancourt, líder social, defensor dels drets humans i supervivent de la persecució política de la Unió Patriòtica, narra com va ser la colonització a la regió dels Llanos Orientales, on ha viscut durant 56 anys: “Llavors va haver-hi colonitzacions dirigides pel Govern. Es va pressionar perquè els camperols marxéssim cap a les àrees de colonització que es diuen fronteres agrícoles, que és on comença la selva verge”. En el cas dels Llanos Orientales, es van fer tres fronts de colonització dirigits pel Govern. Un front va ser en el Tinigua, en el sud del Departament del Meta. L’altre, en el que avui es coneix com el municipi del Retorno -en el Departament del Guaviare- i, el tercer, en el Departament d’Arauca.

Així mateix, Betancourt comenta que “també va haver-hi altres colonitzacions producte d’aquesta cultura generada pel mateix Estat com a manera de tractar de resoldre el tema de terres, però que el Govern en cap moment va posar obstacles, sinó que per contra, encara que fos tímidament, l’acceptava”. A més, el líder social relata com hi havia una presència institucional que acompanyava aquesta colonització, encara que fos només temporalment. “Concedien crèdits, marcaven els corriols, van donar personería jurídica a les Juntes d’Acció Comunal, i hi era present l’Institut Colombià Agropecuari (ICA) que té a veure amb la sanitat de la ramaderia i altres animals domèstics”. I continua: “Només ara se’ls ocorre a aquests últims Governs dir que som bandits, que hem colonitzat il·legalment les regions, després que ja tenim finques des de fa 30, 40 i 50 anys”. El que en el seu moment va ser una solució al problema agrari, ara representa un inconvenient davant els ulls del Govern, que no està gestionant amb perspectiva de drets humans.

Cal destacar que Colòmbia és un dels països del món que més desforestació ha sofert en els últims anys[7], el que representa una amenaça per a la supervivència de moltes espècies animals i també per a les comunitats indígenes, que habiten en els boscos selvàtics amb una cultura mil·lenària en la utilització de recursos naturals i la seva conservació. Després de la Conferència de París sobre el Clima, celebrada en 2015, Colòmbia es va comprometre a reduir a zero la desforestació en l’Amazones i va establir uns acords amb diferents països europeus per a rebre finançament i destinar els recursos al Fondo Colombia Sostenible i al Programa Visión Amazonía.

 

San Juan de Losada, Mesa de diàleg

 

Aquest Programa, que té per objectiu reduir a zero la desforestació, pretén establir acords de conservació i restauració amb les famílies camperoles que habiten als Parcs Nacionals Naturals[8] (PNN). Moltes d’aquestes famílies van colonitzar aquests territoris, abans que es convertissin en zones protegides per figures d’ordenament territorial com a Parcs, Reserves Forestals o Resguards Indígenes.

Durant l’anterior Govern de Santos, en el marc de la lluita contra la pèrdua de biodiversitat i el canvi climàtic, es va a iniciar un procés d’ampliació i declaració de noves àrees protegides. El que podria veure’s com una política ambiental amb bones intencions, va derivar en una altra realitat[9]. En cap moment, es va informar ni es va consultar a les comunitats que vivien en aquests límits, tal com estableix la Constitució, ni se’ls va proposar una reubicació fora dels PNN.

Actualment, el Govern de Duque ha elevat la problemàtica de la desforestació, la pèrdua de biodiversitat i el canvi climàtic a una qüestió de Seguretat Nacional per a poder justificar l’ús de la força i controlar el problema. Ho veiem amb el Plan Artemisa, el qual aposta per la militarització de la zona de PNN per a desallotjar forçosament als camperols que hi viuen, sense oferir-los alternativa, espoliant-los dels seus mitjans de subsistència i criminalitzant-los[10].

Les organitzacions socials camperoles presents en el territori, davant l’actuació repressiva del Govern contra les comunitats, sol·liciten que es tinguin en compte les accions de conservació que han realitzat durant dècades, amb pactes per a solucionar el conflicte socioecològic que han estat ignorats per les autoritats. Com assenyala Betancourt: “Volem dialogar, volem una sortida civilitzada a aquest conflicte amb una política que s’acosti a la realitat del territori. La pagesia no és el gran deforestador”.

El líder camperol es pregunta quins interessos s’amaguen en actuar repressiu contra les comunitats. “El Govern argumenta com a pretext la defensa del bosc i nosaltres sabem que si a aquests governs no els importa la vida dels éssers humans[11], molt menys els importarà la vida d’uns arbres. Intuïm que és perquè són llocs on hi ha riqueses mineres, com a or, coltan, altres metalls preciosos o mines petrolíferes”.

Ell mateix recorda que primer l’obstacle era la guerrilla. “Van aconseguir que mitjançant els Acords de Pau es desmobilitzessin i desocupessin les zones on les transnacionals saben que hi ha grans pous petroliers, que necessiten ser explorats i explotats. Ara, el segon obstacle és la pagesia assentada en aquestes regions. Volen treure’ns amb el pretext de protegir l’ambient i el de recuperar les selves, però la intenció veritable és poder donar llicència d’exploració i explotació de petroli. La mostra és que en 2016 van donar llicència perquè en aquesta regió de l’AMEM[12] s’exploressin i explotessin 150 pous, però immediatament va haver-hi la protesta de la comunitat per poder afectar[13]”.

I continua en afirmar que “aquestes són les circumstàncies reals que han fet que aquests règims criminals, sense donar una solució, vulguin treure’ns a la indigència de les ciutats sense importar-los la nostra sort, el nostre patrimoni, les nostres famílies, els nostres drets com a ciutadans, els nostres drets humans. Per aquesta raó, farem tota la resistència possible per a no deixar-nos tornar a desplaçar, com ho van fer des de l’interior del país cap a aquestes regions”.

D’aquí, que no hi hagi accions contra els grans deforestadors i acaparadors de la terra. Continuem veient la lògica neoliberal de culpabilitzar de la crisi ecològica a aquells que tracten de subsistir, criminalitzant-los[14] i ocasionant una crisi humanitària en la regió, alhora que cedeixen licitacions per a l’explotació dels recursos naturals en zones protegides.

 

Sara Abril, International Action For Peace

 

[1]“Radiografía de la desigualdad: Lo que nos dice el último censo agropecuario sobre la distribución de la tierra en Colombia”, Oxfam, 4 de juliol de 2017: https://www-cdn.oxfam.org/s3fs-public/file_attachments/radiografia_de_la_desigualdad.pdf

[2]“La reforma agraria y el problema de las tierras sin resolver en Colombia”, Las 2 Orillas, 24 de març de 2017: https://www.las2orillas.co/la-reforma-agraria-problema-las-tierras-sin-resolver-colombia/

[3] Es coneix com el període de La Violencia a la disputa entre liberals i conservadors que s’inicià amb l’assassinat del líder liberal Jorge Eliécer Gaitán en 1948 i que va acabar amb el Govern de Gustavo Rojas Pinilla en 1957.

[4] “Como un escenario de sucesos trascendentales en el país es recordado el corregimiento de Chicoral”, El Tiempo, 7 de juny de 2007: https://www.eltiempo.com/archivo/documento/CMS-3587136

[5] “Tumbar monte” és l’expressió que fa servir la pagesia per a referir-se a la tala d’arbres mitjançant la destral i/o el matxet en zones selvàtiques, per a establir el seu predi per a cultius de pancoger o de pastura per a la ramaderia.

[6] Cultius de “pancoger”: cultius propis del territori que satisfan les necessitats alimentàries.

[7] “Colombia, uno de los cinco países con mayor deforestación en 2018”, Revista Semana Sostenible, 25 de maig de 2019. https://sostenibilidad.semana.com/medio-ambiente/articulo/colombia-uno-de-los-cinco-paises-con-mayor-deforestacion-en-2018/43960

[8] “Piden a entes de control investigar a Visión Amazonía”, Revista Semana Sostenible, 11 d’abril de 2019. https://sostenibilidad.semana.com/medio-ambiente/articulo/piden-a-entes-de-control-investigar-vision-amazonia/43788

[9] “Militarización o conservación de las áreas protegidas con campesinos”, Sammy Andrea Sánchez, 6 de juliol de 2019 por Parques con Campesinos. https://parquesconcampesinos.wordpress.com/2019/07/06/militarizacion-o-conservacion-de-las-areas-protegidas-con-campesinos/

[10] “Plan Artemisa habría arrancado con desplazamiento forzado en Chiribiquete”, Contagio Radio, 30 d’abril de 2019. https://www.contagioradio.com/plan-artemisa-habria-arrancado-con-desplazamiento-forzado-en-chiribiquete/

[11] “Ceguera del Gobierno frente a las agresiones contra los defensores de DDHH” Semana, 26 de maig de 2020. https://www.semana.com/nacion/articulo/somos-defensores-revela-las-cifras-de-agresiones-contra-defensores-de-ddhh/673911

[12] AMEM: Área de Manejo Especial de la Macarena, creada per a regular les activitats humanes permeses i no afectar l’estabilitat ecològica del territori, ja que es considera clau per a la conservació del funcionament de la gran conca amazònica. Àrea d’enorme biodiversitat que presta la funció de connectora entre els ecosistemes andí, orinocense i amazònic a escala continental.

[13] “Gobierno suspende licencia de explotación petrolera en La Macarena”, El Espectador, 14 d’abril de 2016. https://www.elespectador.com/noticias/medio-ambiente/gobierno-suspende-licencia-de-explotacion-macarena-articulo-627199

[14] “Oro, ¿para quién y para qué? La disputa por el suelo en el Nordeste Antioqueño” Mirian Anes, International Action for Peace, 8 de maig de 2020. https://www.actionpeace.org/oro-para-quien-y-para-que/


Compartir: