Paramilitarisme

Per paramilitar s’entén l’acció armada d’un grup amb una estructura organitzada, amb funcions similars o coincidents amb les d’un exèrcit però que, formalment, no és part de la força militar reconeguda legalment per un estat. Un exèrcit paral·lel que no obeeix a les normes reconegudes per la constitució d’un país, amb la conseqüent dificultat a l’hora d’exigir responsabilitats per les seves accions.

En el cas de Colòmbia, el paramilitarisme s’ha vinculat històricament a l’extrema dreta i a la defensa dels interessos polítics, econòmics i socials conservadors, fins i tot abans del propi inici del conflicte armat. Durant molts anys han actuat en coordinació amb l’Exèrcit Nacional. A través del desplaçament forçat, els grups paramilitars han anat acumulant més de 4 milions d’hectàrees de terra utilitzades en negocis legals (ramaderia, agroindústria) o il·legals (narcotràfic).

Aquest fenomen sorgeix a Colòmbia lligat a la violència política dels anys 50; però és en els anys 80, a la regió de Puerto Boyacá, quan es consolida recolzat per grans terratinents, empresaris i certs sectors polítics. Amb l’excusa de combatre als grups guerrillers, van centrar les seves accions en la població civil, sobretot en l’àmbit rural. Així van dur a terme la coneguda doctrina de la guerra bruta, consistent a assassinar a tota persona sospitosa de col·laboradora o simpatitzant de la insurgència, però també a activistes polítics i defensores dels drets humans. La seva aliança amb el narcotràfic incrementa considerablement les seves estructures i la seva capacitat militar.

Dins d’aquest context, augmenten les organitzacions paramilitars al país, que s’uneixen entre 1996 i 1997 en les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), comandades per Carlos Castaño, duent a terme una arremesa que afecta durament a tot el país, especialment al camp, amb milions de persones desplaçades i assassinades als seus territoris. És molt difícil quantificar la magnitud de les accions comeses per la AUC i altres grups paramilitars a nivell humanitari. Durant els pitjors anys de l’auge de de el paramilitarisme es van arribar a cometre més de 200 massacres per any (1999-2000). Les xifres d’assassinats podrien ser més de 15.000 persones (el 80% de les morts de civils del conflicte, segons l’ONU) i més de 50.000 desaparegudes. Les AUC i posteriors grups es van caracteritzar a més per una extrema crueltat com a mètode per infondre terror entre la població civil; el desmembrament amb motoserra i matxets i la violació com a mètode de control social van ser dos de les pràctiques corrents.

Les AUC es desmobilitzen entre 2003 i 2006 sota la Llei de Justícia i Paz, encara que queden estructures arrelades als territoris als quals el Govern crida Bandes Criminals o Bacrim, intentant així desvincular-los del conflicte armat o la violència política. L’accionar d’aquests nous grups neoparamilitares s’ha anat descentralitzant des de la seva reorganització, i ara existeixen diverses estructures diferenciades amb aliances i enfrontaments entre si, amb presència en 30 departaments del país: els principals són les Autodefenses Gaitanistas de Colòmbia, però també estan els Rastrojos, les Àguiles Negres, els Buitragueños, la Cordillera, els Botalones, els Caqueteños, els Costeños, els Pacheca, el Clan Isaza i a diverses zones del país ja està instal·lat el cartell mexicà dels Zetes.

Des de finals de 2016, arran de l’Acord de Pau signat entre el Govern i les FARC-EP, han augmentat les amenaces i assassinats, per part d’estructures paramilitars, a lideresas socials i defensores dels drets humans i el medi ambient. Les raons són vàries, però el control del territori abandonat per les FARC-EP i l’amenaça davant el pla de substitució de cultius de fulla de coca, podrien ser els principals factors d’aquesta problemàtica denunciada pels principals organismes internacionals de drets humans.