Acords de Pau

Durant els cinquanta anys de conflicte armat obert a Colòmbia, han estat molts els intents d’arribar a una sortida negociada entre el Govern de la República i les diferents guerrilles que l’han confrontat. Dels nombrosos grups insurgents sorgits els anys seixanta i setanta al país, molts van abandonar l’activitat armada a principis dels 90. Així doncs, el M-19, el Moviment Quintín Lame i la gran majoria de l’EPL (excepte un reducte a Nord de Santander), després de participar a l’Assemblea Nacional Constituent de 1991 (a la qual es redacta l’actual constitució colombiana), van anar perdent rellevància fins a quedar pràcticament dissolts com moviments polítics.

En el cas de les FARC-EP, han estat necessaris diversos intents fins a aconseguir un compromís satisfactori per les dues parts. Aquesta guerrilla ha estat durant dècades el principal grup armat opositor al Govern pel que fa a capacitat organitzativa i militar. Tant les polítiques de seguretat de l’Estat com les distintes negociacions s’han basat en la idea què, només amb unes FARC sense armes, s’aconseguirà la pau a Colòmbia. D’altra banda, la insurgència ha mantingut sempre que l’entrega es realitzaria només sota la condició d’unes garanties firmes de participació política i determinats compromisos socials.

En dues ocasions, es va estar a prop d’aconseguir la pau: el 1984, quan va néixer el partit polític Unión Patriótica i el 1999, quan es va crear l’anomenada “zona de despeje” (desmilitaritzada) del Caguán. En tots els casos, la ruptura dels diàlegs foren seguides d’èpoques especialment fosques pel que fa a violacions de DDHH (el genocidi de l’UP i la Política de Seguretat Democràtica del govern d’Uribe).

Després de la violència desmesurada d’aquesta última etapa, amb la presidència de J.M. Santos i Timoleón Jiménez com comandant en cap de la guerrilla, es va iniciar l’any 2012 el procés definitiu de diàleg a La Habana. Durant sis anys, amb Cuba i Noruega com països garants, es van negociar sis punts fonamentals per poder iniciar una nova etapa a Colòmbia. De l’escepticisme inicial es va passar a una certa esperança, que creixia a mesura que avançaven els acords i disminuïen les accions militars. Malgrat fets adversos com l’inesperat “NO” al referèndum en què es consultava a la polaritzada societat colombiana sobre el seu suport al text, finalment el procés va arribar a bon port i va fixar les bases per a la construcció d’un nou país.

Ara, a l’espera que se signi la pau amb l’altra guerrilla històrica, l’ELN, podríem dir que el país ha entrat en una nova fase de postacords, abans de parlar de postconflicte. Tot i que ja no existeix un conflicte armat obert, els problemes socials i econòmics que el sustentaven estan molt lluny de solucionar-se. La violència política segueix a l’ordre del dia, amb el paramilitarisme en plena campanya d’expansió territorial. A causa d’aquests fets, la construcció de pau i la implementació dels acords són les prioritats en aquest moment, tenint en compte que s’ha donat el primer i important pas d’un llarg i difícil camí.

 

A principis del 2017 s’inicia el desplaçament de les persones de FARC-EP cap a les Zones Veredales Transitòries de Normalització (ZVTN), on comença el desistiment d’armes que finalitza a l’agost d’aquest mateix any. Les ZVTN panses a ser Espais Territorials de Capacitació i Reincorporació (ETCR). Al setembre de 2017 les FARC-EP passen a ser oficialment partit polític sota les sigles FARC (Força Alternativa Revolucionària del Comú).

Al març de 2018 tenen lloc les eleccions legislatives per triar als i les representants de les càmeres, en les quals mitjançant l’acord de pau, FARC té cinc representants en el Senat i cinc en la Càmera.

Actualment, la regió encara segueix en conflicte. La negociació entre ELN i Govern es troba suspesa i els grups neoparamilitars, juntament amb ELN i EPL (reducte que queda a Nord de Santander), lluiten pel control del territori i el poder abandonat per les FARC-EP.