Catatumbo resisteix: la força de l’organització social

És el quart cop que faig d’acompanyant a la regió del Catatumbo i mai deixa de sorprendre’m. I és que en cada visita descobreixo alguna cosa nova d’aquesta regió. Ubicada al nord-est del Nord de Santander i tocant la veïna Veneçuela, és un dels llocs que les membres d’IAP més visitem.

“Veuràs unes tempestes allà on el cel s’il·lumina sencer, és la terra del raig”, “aquí cauen centenars de llampecs seguits, tenim un rècord”, em comentaven catatumbers mentre mirava extasiada com el cel descarregava litres d’aigua en uns minuts.

Eren els meus primers acompanyaments a la zona i venint d’una part d’Espanya on quasi mai plou (clima mediterrani desèrtic, li diuen), m’encantava veure el poder dels núvols treballant; imponents llampecs, ensordidors trons que donen pas a l’aigua. Una maquinària natural en perfecte funcionament.

A més de les intenses pluges, la seva exuberant natura i les sinuoses muntanyes, hi ha alguna cosa que fa aquesta regió diferent: la seva gent. Així, contrasta la idiosincràsia serena, valent i dura amb la violència que ha marcat les comunitats des d’infinits fronts. Des de la guerrilla (tots els grups armats han estat presents a la zona) fins al paramilitarisme, el narcotràfic o els enfrontaments amb les forces públiques.

És habitual que en les conversacions amb les organitzacions camperoles que acompanyem, surti el tema de l’aturada del 2013. Aquells esdeveniments van marcar un abans i un després en aquest territori. Va ser una de les protestes més multitudinàries, on els camperols i camperoles van exigir el compliment d’un pla de desenvolupament alternatiu proposat per les mateixes comunitats: creació d’una Zona de Reserva Camperola i la suspensió de l’erradicació de cultius il·lícits a la zona, entre d’altres demandes.

El descontentament amb les polítiques agràries va portar a 17.000 jornalers als carrers durant 53 dies. Els enfrontaments entre manifestants i forces públiques van endur-se la vida de 4 camperols. Les conseqüències d’aquells esdeveniments van produir ferides que encara avui no s’han tancat. També està la controvèrsia sobre la substitució de cultius d’ús il·lícit, assumpte al qual el Govern no aconsegueix donar una solució efectiva i que, probablement, es convertirà en un problema cíclic.

No era el primer cop que es realitzava una vaga per aquests motius, ja que el l’aturada de 1998 també tenia com a eix central el conflicte dels cultius de coca. Aquest tipus de cultius suposa l’única font d’ingressos econòmics per a algunes famílies d’una regió oblidada, on l’Estat té presència militar però l’Estat social quasi no arriba. De fet, una de les demandes que s’exigia és un compromís més gran i inversió per part de l’Estat a la zona i un programa de suport per a la substitució de cultius. Gran part de la pagesia aposta per la substitució de manera voluntària, gradual, evitant la confrontació que suposa una erradicació forçosa. Després d’unes llargues negociacions es va arribar a uns acords, el quals mai es van materialitzar. En aquells temps, les organitzacions socials estaven presents però tal vegada no tan organitzades com ara. La presència de paramilitars va augmentar donant pas a una època de persecució, desaparició, de dirigents i líders socials a més de desplaçaments massius causats per la violència. Les reivindicacions sobre la substitució de cultius van quedar soterrades per la por.

Ambdós successos, amb 15 anys de diferència, comparteixen el mateix origen. Fins que no s’arribi a un acord que beneficiï a les camperoles i camperols i el Govern es comprometi a complir allò acordat, les manifestacions seran recurrents. I és que no es tracta d’una aturada qualsevol. És una aturada al Catatumbo, regió referent de la mobilització social a Colòmbia per la seva ràpida capacitat organitzativa, per l’eficiència de les seves accions reivindicatives, pel seu gran poder de convocatòria, i pel compromís dels seus habitants; disciplinats, motivats i amb un fort sentit de pertinença a la comunitat. “Si es fiquen amb una vereda, es fiquen amb totes”, és actualment un lema molt repetit per aquí.

En aquests dies, l’amenaça d’aturada ha tornat a sorgir entre la pagesia. El govern ha enviat “erradicadors” de cultius il·lícits a la zona. De nou, un vell problema. Aquesta vegada, contradient els acords de l’Havana. Ha faltat poc temps perquè aquesta màquina en perfecte funcionament torni a posar-se en marxa. I aquest cop no parlo d’aquelles tempestes o xàfecs que sempre em sorprenen al Catatumbo. Em refereixo a una força encara més gran, a aquella que pot ser més poderosa i aclaparadora que qualsevol fenomen natural: les organitzacions socials.

 

Lluvia en el Catatumbo

Pluja al Catatumbo

Nota: Pocs dies després d’escriure aquest article, els “erradicadors” que el govern havia enviat al municipi catatumbero de Sardinata, acompanyats per l’exèrcit i l’ESMAD (unitat antidisturbis de la policia), van haver de retirar-se davant la pressió de camperols i camperoles. 4 camperols van ser ferits durant la protesta.

 

 


Compartir: