ETCR Carrizal

Carrizal, territori de pau

Visita d'IAP a la vereda y el ETCR del Magdalena Medio

La vereda de Carrizal és una de les més importants del nord-est antioqueny, situada a 7 hores de la ciutat de Medellín pel mal estat de les vies. Històricament ha estat emblema de la resistència del moviment social i camperol, representant l’arrelament popular al territori tot i múltiples adversitats com operatius militars i paramilitars, persecucions, empresonaments i assassinats. Des de la Asociación Campesina del Valle del río Cimitarra (ACVC) s’ha brindat recolzament social, polític, organitzatiu i productiu. Una de les característiques de la regió és la confluència de l’agricultura, la ramaderia i la mineria artesanal relacionada amb l’extracció d’or.

Les relacions derivades de la mineria artesanal a Carrizal tenen una dimensió social i política pròpia, conformant comitès miners formats per diversos sectors de la socitat, com ara organitzacions de treballadors i treballadores, i delegats de les Juntes d’Acció Comunal. Tots ells es reunixen per a prendre decisions envers la formalització jurídica i l’administració de les mines, però també sobre què fer amb els fons d’estalvi derivats de l’extracció, que es posen a disposició de les necessitats de la comunitat, ja siguin socials, mediambientals o polítiques. Des de l’1 de febrer de 2017 Carrizal alberga un Espai Territorial de Capacitació i Reincorporació (ETCR) de les FARC, on els i les excombatents es preparen per a realitzar la reincorporació a la vida civil, política i econòmica. Els mateixos excombatents van decidir en assamblea anomenar l’ETCR “Juan Carlos Castañeda”, en memòria pòstuma del comandant de l’Estat Major Central de la guerrilla del bloc del Magdalena Medio.

IAP acompanya la tasca de l’ACVC al nord-est antioqueny, essent Carrizal un dels punts més emblemàtics de la zona, tant per l’evident dependència minera com per la seva història, que ha estat estretament vinculada al conflicte i a l’abandonament estatal, el qua ha estat mitigat pels seus pobladors i pobladores. Actualment, donat l’establiment de l’ETCR i de l’Acord Final de Pau, a Carrizal hi conviuen comunitat i excombatent en procés de reincorporació juntament amb membres d’agències i corporacions encarregades de desenvolupar i verificar la implementació.

Els 5 desplaçaments de Ciro

Passejant pels carrers de la vereda, ens trobem amb en Ciro, que ens convida a prendre cafè al seu petit ranxo de fusta mentre ens explica com va arribar a Carrizal: “Vaig venir desplaçat, perquè he estat desplaçat 5 vegades de diferents parts de territori colombià. M’ha tocat desplaçar-me per la violència, pràcticament, de l’Estat, perquè sempre ens ha desplaçat el mateix Excèrcit”.

Com en Ciro, moltes persones de la regió han vinculat les seves vides al procès organitzatiu del camperolat: “al 1996 vam dur a terme el primer projecte d’organització camperola i vam sortir cap a Barrancabermeja. Allà vam fer la primera marxa camperola. Ens van signar tot el plec de peticions. Després, com a resposta, van enir i ens van cremar la vereda Cooperativa i no van complir res del que van prometre”.

De la massacre de Medellín a les files de la guerrilla

Ubicat a l’ETCR Juan Carlos Castañeda, a pocs minuts del ranxo d’en Ciro, ens rep en Teo a la seva habitació. Li preguntem sobre els canvis que ha experimentat la seva vida en els darrers anys i ràpidament es remonta a la seva joventut. “Em di Teo. Vaig nèixer al 1970, fill d’obrer cervser i obrera bugadera. Després d’aquests 30 anys de lluita, aquí estem, amb el procés de pau”.

“Amb 14 anys em va atraure la Juventud Comunista de Colombia (JUCO) perquè tenia molt estudi i estava més allunyada de l’acció directa”, continua. A mitjan dels 80, vinculat a la JUCO, en Teo coneix a diversos integrants de la Unión Patritótica (UP), el moviment polític sorgit de les converses entre les FARC-EP i el govern de Belisario Betancur. “Jo amb 16 anys cuidava nens, els fills dels de la UP, que marxaven quan tenien reunions polítiques. És per això que vaig viure molt de prop l’extermini del partit”. Però l’assassinat sistemàtic dels i les integrants de la Unión Patriótica -més de 5.000 persones van ser assassinades, esborrant del mapa tota estructura del partit- no va ser l’únic episodi que va marcar la seva juventut. “També vaig viure la massacre de la JUCO a Medellín, de la que em vaig salvar”, i segueix: “van ser 6 mrts, 12 ferits i un que en va sortir il·lès. Va ser molt dur perquè, tot i que vivia en un espai urbà, cada dia hi havia morts. Jo aleshores era més dispers: rock, noies, ron… i això va ser un xoc, i vaig dir-me ‘això és seriòs’”.

Així és com, l’any 88, arribo a Segovia, fugint de la massacre de Medellín. Ens estaven perseguint a tots els de la JUCO; a tot li deien guerrilla però nosaltres no utilitzàvem armes”. Però al noembre del mateix any es produeix una nova massacre a Segovia. En Teo parla sense parar: “jo no compartia moltes coses de la lluita armada, no m’agrada matar, m’agradaven més altres coses… però m’agradava tenir aigua a casa, era urgent i necessari. Les massacres viscudes, però, em van canviar la vida. Em va tocar fugir també de Segovia. “Va ser així que vaig arribar a la lluita armada”. L’any 1989 en Teo demana l’ingrés a les FARC-EP i des d’aleshores, i durant gairebé 30 anys, ha format part de la guerrilla. “Jo sé que la lluita no només es desenvolupa a través de les armes, però sempre han insistit en que deixem d’exercir altres formes de lluita. Mai he reconegut haver exercit el terrorisme. Em vaig alçar en armes per destruir un Estat tirà que em perseguia. Això jo ho vaig entendre -i, de fet, així ho he reconegut- cm a rebel·lió, però no com a terrorisme”.

30 anys més tard, ens trobem a la seva petita habitació, parlant de confllicte(s) però també de pau. I és que en Teo lidera un dels projectes de reincorporació que s’estan activant a l’ETCR Juan Carlos Catañeda des d’abril del 2017: “Siembra tu árbol por la paz”. El projecte es dedica a la recuperació ambiental de la zona a partir de la reforestació de plantes autòctones i de la promoció d’un entorn natural amb espècies endèmiques. “Vam començar a discutir els elements de la implemtnació dels Acords i entre ells hi havia el de ‘veritat, justícia i reparació’”, comenta en Teo. “Nosaltres vam plantejar la restauració ambiental amb les víctimes com a punt central. Va ser així que, de manera concreta i unilateral, vam declarar el mediambient com a víctima del conflicte, per l’economia de guerra, per l’economia extractivista i pels mateixos bmbardeigs de l’Excèrcit”.

És aleshores que s’uneix a la conversa la Nancy. Ella forma part de l’equip del Consell Nacional de Reincorporació (CNR) i és l’encarregada del seguiment de les iniciatives productives que es donen a l’ETCR. Però la música de la cantina coença a colar-se per la finestra de l’habitació. No és hora de vallenato, així que ens traslladem a un petit porxo a l’altre extrem de l’Espai, allà estarem més tranquil·les.

El problema de tots els camperols

“Després d’un any des que es van iniciar, els projectes productius que alberga l’ETCR Juan Carlos Castañeda segueixen sent bàsicament d’autoabastiment”. Certament, existeixen múltiples dificultats en el desenvolupament de les iniciatives promogudes pels excombatents, i la Nancy ens les explica amb calma i professionalitat, tot i que també amb duresa.

Es van iniciar tres projectes productius col·lectius: un de piscicultura, un altre de ramaderiaa i un tercer de cria i engreix de pollastres. La Nancy ens explica que, per ara, “no hi ha recursos que s’hagin invertit directament per part de l’Estat o, diguèssim, dels governs locals i nacionals a l’ETCR en el tema dels projectes productius”. Així doncs, l’adequació tècnica i la capacitació dels i les excombatents que s’encarreguen de l’execució dels projectes segueix sent una necessitat cada vegada més urgent. En aquest sentit, la Nancy ens explica que a l’ETCR Juan Carlos Castañeda hi ha dues cooperatives, ambdues integrades a ECOMUN, la plataforma que les agrupa a nivell nacional, la qual va ser prevista a l’Acord Final de Pau. L’objectiu és moure els territoris a una altra forma d’economia: social i solidària. “Que siguin capaços de generar impactes positius a l’economia local”, conclou.

I tot i que la Nancy reconeix que “voldríem que una persona estiguès quasi de manera permanent reclzant-nos en el tema tècnic ja que seria un gran suport per a abandonar l’assaig-error per quelcom molt més pensat”, també ressalta les potencialitats dels projectes que s’estan impulsant. La producció d’aliments a la zona de Carrizal és limitada, ja que és una zona minera. Els projectes de l’ETCR volen demostrar que un altre model de negoci és possible i que la comunitat local pot deixar de dependre del centre urbà, al menys, pel que fa l’alimentació. Al final, aquestes iniciatives volen ser una forma de garantir la sobirania alimentària. “Són processos que retornen a allò que inicialment s’hauria de fer, i és que la gent hauria de tenir alguna cosa per mitjà de la qual pogués autoabastir-se sense dependre de tercers”.

Però encara hi ha més elements a considerar. “Els membres de la comunitat FARC no compten amb terres legalitzades per a realitzar els projectes productius”, segueix la Nancy. Tot i l’Acord, l’entrega de terres també sofreix greus dificultats i incompliments, i l’ETCR Juan Carlos Castañda no n’és una excepció. Així, tant la compra, com la legalització i, finalment, l’entrega de terres ha estat veritablement complicada. Més enllà d’aquestes problemàtiques, també n’h ha hagut d’altres, aquesta vegada, de caràcter comunitari. “Com li havia d’entregar les terres a les FARC si encara no s’havia resolt el problema amb la població camperola? Realment ha estat un orocés molt complex”. Tot i així, en Teo puntualitza: “el problema que tenim els excombatents és el problema que tenen tots els camperols. Aquí no hi ha excepcionalitat, ni estem buscant l’expecionalitat en què a nosaltres ens formalitzin la terra a nosaltres i després a ells. No volem crear una estratificació en la qual nosaltres tinguem uns privilegis i la comunitat no”.

Ja comença a fer-se fosc entre les muntanyes que rodegen Carrizal. Tornant cap a casa, saludem a en Ciro i, prenent-nos l’últim cafè del dia, comenta: “El procès de pau aquí ha estat un fet, hem gaudit de tranquillitat perquè no hi ha hagut discrepàncies entre la Força Pública i la guerrilla, no. Molts d’aquests guerrillers van ingressar a la guerrilla com a únic mitjà per defensar la vida i per poder sobreviure, ho van fer per necessitat. Per això hi ha guerrillers que han estat 15 i 20 anys a la guerrilla,però no perquè els hi agradi. Ara que ha arribat el procés de reincorporació aquests guerrillers es senten contents, feliços. I diuen que ells mai més tornaran a empunyar una arma perquè no és necessarri. Les armes només deixen desolació, tristesa, orfes, viudes, pobresa. Perquè la guerra… qui digui que li agrada la guerra ´s un mentider. La guerra només és un procés de destrucció de l’èsser humà”. Abans de despedir-nos també parla sobre ell i sobre el seu futur: “jo em sento content aquí a Carrizal, perquè tot i la meva pobresa i tot, vaig construir aquest ranxo i aquí visc tranquil”.

 

ETCR Carrizal


Compartir: