La República de Colòmbia està situada a l’extrem nord-occidental d’Amèrica del Sud, sobre la línia equatorial, en plena zona tòrrida. Limita al nord-oest amb Panamà, al sud amb l’Equador i el Perú, al sud-oest amb el Brasil ia l’est amb Veneçuela. Té una extensió terrestre de 1.141.748 km2, de manera que ocupa el quart lloc entre els països de Sud-Amèrica. Compta amb 2.900 km. de costes, dels quals 1.600 són riberes del mar Carib i els 1.300 restants de l’oceà Pacífic. Els raigs del sol cauen sempre amb la mateixa verticalitat, de manera que no hi ha estacions, i les diferències climàtiques existents segons el pis climàtic, que genera excel lents condicions per a la producció de moltes varietats agrícoles i animals. Els recursos naturals inclouen també una gran riquesa del subsòl, on es realitzen explotacions mineres, petrolieres, carboníferes, etc.
Colòmbia té una gran importància estratègica per trobar entre dues grades oceans, el Pacífic i l’Atlàntic (mar Carib o de les Antilles). També pertanyen els arxipèlags de San Andrés i Providència, Sant Bernat i Rosario i les illes Fort, Barú i Tierrabomba, a prop de Cartagena d’Índies. En l’oceà Pacífic es troben les illes de Malpelo, Gorgona i Gorgonilla.
La població és de 45 milions d’habitants, el 80% dels quals viuen a les ciutats, el 20% en zones rurals. Les minories ètniques existents són 90 grups indígenes diferents i 3 grups afrocolombians.
“Li escalada del conflicte armat a Colòmbia i la constant violació dels drets humans a la població civil, fan créixer la preocupació de la comunitat internacional per al futur d’aquest país tan afectat per la violència. Dins dels diferents aportacions solidaris que com a europeus , podem donar a la transformació del conflicte, l’acompanyament internacional es caracteritza per la seva capacitat de conjugar l’activisme d’homes i dones es posen en joc com a acompanyants internacionals en terreny, i una intensa tasca de difusió i incidència política realitzada en els nostres països d’origen “
Colòmbia, conflicte armat i drets humans
“Els pobres van a la guerra a combatre ia morir pels capricis, les riqueses i el superflu d’altres” (Plutarc)
El conflicte social i armat dels últims cinquanta anys a Colòmbia ha modelat la fesomia de les relacions polítiques i de la situació de l’economia interna, produint fortes restriccions a la participació democràtica, l’efectivitat dels drets humans i la qualitat de vida de la població, a més de crear les condicions per a la imposició de polítiques de defensa i de seguretat nacional.
Durant l’última dècada, els governs d’Álvaro Uribe Vélez i ara ell de Juan Manuel Santos, han actuat sota la suposició de poder acabar amb el conflicte a través l’opció militarista, sense intervenir en les raons que l’han originat i en els efectes econòmics , socials i psicològics que quatre dècades de guerra de baixa intensitat s’han produït en la població colombiana.
La política de Seguretat Democràtica, mitjançant la qual s’ha teoritzat i incentivat l’involucrament de la població civil a la guerra, s’ha concretat en una estratègia militar anomenada “Pla Colòmbia”, executada de forma conjunta amb els Estats Units, convertint Colòmbia en una peça clau en les dinàmiques geoestratègiques llatinoamericanes.
La política de Seguretat Democràtica, iniciada el 2002 ha aconseguit la recuperació dels grans centres de producció i el control de les vies de comunicació: gràcies a aquests resultats ia la propaganda mediàtica, la percepció de seguretat en els centres urbans ha crescut considerablement. Però el conflicte no ha desaparegut: ha estat desplaçat a les zones rurals del país, facilitant la seva invisibilització i aïllant ulteriorment els habitants de la meitat del territori colombià.
Les expectatives generades amb les promeses d’acabar ràpidament amb la guerra, al costat del estancament del conflicte armat, han produït una forta pressió en la força pública que en recerca es resultats concrets, ha acudit a la delegació del monopoli de la violència: algunes estructures militars s’ha donat suport a grups armats il legals per combatre la insurgència, generant una recrudescència del conflicte.
L’altra conseqüència, són els anomenats “falsos positius”, on els militars donen de baixa a joves, els disfressen de guerrillers i el presenten com insurgents morts en combat. Aquesta pràctica és un crim de lesa humanitat, donat el seu caràcter sistemàtic: les execucions extrajudicials es van cometre en el 90% del territori i involucrar a més de 30 unitats de les forces militars. Els casos documentats fins ara superen els 2000, però les organitzacions de víctimes denuncien uns 5000, els casos de desaparició forçada identificats per l’Alta Comissionada ONU superen els 10 mil i cada dia apareixen noves fosses comunes al llarg del país.
El màxim nivell pel que fa a resultats militars de la política de Seguretat Democràtica, ha posat al govern davant de dues alternatives: aprofundir la guerra o agafar un altre camí, com una sortida negociada al conflicte. A partir de la implementació de la política de Seguretat Democràtica és evident que la via escollida és la primera, la qual cosa no és un bon presagi per al futur del país, on la construcció d’una pau veritable i amb justícia social serà subordinada, uns anys més, als interessos d’una minoria del país.
D’altra banda, també els grups insurgents continuen cometent violacions al dret internacional humanitari. És molt preocupant la col.locació de mines antipersona, que ha provocat nombroses víctimes i l’aïllament de moltes comunitats rurals.
Els sectors agraris, històricament, han pagat un preu molt alt per la guerra, i entre els afectats directes per la violència armada i per l’exclusió social. En una òptica de rebuig de la violència com a mecanisme de solució dels conflictes, el principal instrument de protecció utilitzat, és l’organització popular, que els permet construir el seu propi desenvolupament i defensar la seva terra i territori tot i la posició de constant vulnerabilitat en la qual es troben.
En un context de violència, les organitzacions socials, entre elles les d’origen camperol, han vingut enfortint la seva feina, implementant propostes productives, construint espais de resistència noviolenta com alternatives a la militarització del territori i en recerca de la materialització de les seves pròpies propostes que es basin en les reivindicacions històriques de la regió, que segueixen remetent a la lluita per la supervivència, la vigència dels drets humans, la defensa dels seus recursos naturals, l’autonomia i el desenvolupament sostenible.